Així va anar a Islàndia

  

Unes setmanes enrere vaig llegir-me el llibre “Islàndia, revolució sota el volcà” del periodista Xavier Moret. Em limito a acabar un resum que havia començat. L’erupció del volcà Eyjafjallajökull al 2009 va posar Islàndia al mapa europeu, però no resumiré la història volcànica del país. Centraré els esforços a resumir, en forma de relat economicista, la kreppa (catàstrofe) islandesa de la tardor del 2008. La crisi que va tenir lloc fa quatre anys va tenir in escàs ressò als mitjans de comunicació europeus. En ressaltaré els aspectes més importants i les mesures que va adoptar el govern després de la pressió ciutadana com a elements exemplars de democràcia directa.

L’any 2008 Islàndia es va quedar amb el fum dels volcans però sense la caixa dels bancs. La revolució silenciosa començava i de mica en mica el poble islandès anava prenent decisions exemplars per castigar els responsables de la crisi: els BuyKings (milionaris islandesos) i la banca. Aquest país d’uns 320.000 habitants, des de les privatitzacions dels anys vuitanta, es basava en una economia liberalitzada amb una renda per càpita molt alta i una pressió fiscal baixa.

 

Quin paper van jugar els bancs islandesos davant la crisi?

Els bancs oferien crèdits barats per finançar entre el 90% i el 100% de l’obra. Fins i tot el 2006 començaren a oferir crèdits en divises estrangeres amb interessos molt baixos. Amb tot, el preu dels habitatges va augmentar. Al 2007 els islandesos estaven construint més del que necessitaven per als propers anys. Les dades abans de l’esclat de la bombolla immobiliària eren alarmants: els tres principals bancs d’Islàndia (Glitnir, Landsbanki i Kaupthing), privatitzats al 2001, tenien un deute extern que excedia sis vegades el PIB islandès i equivalia a uns 160.000€ per habitant. La reserva bancària de divises era molt petita. A la tardor del 2008 la inflació i l’atur van augmentar, la moneda islandesa es va devaluar entorn d’un 60% i la borsa es va enfonsar. Les tres entitats bancàries que acumulaven el 90% de l’activitat financera del país van perdre pràcticament tot el seu valor. La devaluació de la moneda islandesa va ser positiva per l’exportació, però perjudicial per la gent que pagava les seves cases amb crèdits en divises estrangeres. El consum també se’n va ressentir.

 
Quines mesures van adoptar el govern islandès i el FMI?

El banc Kaupthing va ser nacionalitzat i els altres dos van ser intervinguts per l’Estat. El govern va sol·licitar ajuda al FMI, que va aprovar un préstec de 2.100 milions de dòlars, amb un altre de 2.500 milions a alguns països nòrdics. Islàndia va haver de ser rescatada pel FMI, que va aplicar les mesures habituals: salaris baixos i impostos alts, reduint el poder adquisitiu dels islandesos i l’Estat del Benestar.

 

I el poble?

La Revolució de les cassoles va prendre cada vegada més força. Pacíficament, cada dissabte es reunien a la plaça del Parlament a Reykjavic nombrosos manifestants que demanaven la dimissió del govern, còmplice dels financers que havien dut el país a la ruïna. Un ciutadà, durant les protestes, va escalar la façana del Parlament per plantar la bandera de Bonus, la cadena de supermercats més famosa d’Islàndia. El porc rosa de Bonus va convertir-se en l’emblema de la protesta. Les manifestacions del 2009 van pressionar el govern per a què dimitís. Es convocaren eleccions per al 25 d’abril del 2009. Finalment es va instaurar un nou govern amb una presidenta lesbiana. El nou govern va destituir el governador del Banc Central (anteriorment alcalde de Reykjavic  entre 1982 i 1991, primer ministre entre 1991 i 2004, i ministre d’assumptes exteriors entre 2004 i 2005), es va obrir un procés judicial contra el primer ministre i  es va dictar una orde d’arrest internacional contra l’expresident del banc Kaupthing, detingut a Londres al març del 2011. Aquestes mesures van simbolitzar la caiguda de l’antic règim islandès.    

Després que el govern acceptés un acord amb Anglaterra i Holanda per retornar uns 4.000 milions d’euros, que els ciutadans d’aquests països havien dipositat en bancs islandesos i que havien perdut arran de la crisi del 2008, els islandesos van recollir firmes per a celebrar un referèndum, al març del 2009, on el NO va triomfar. Un segon acord més favorable també va ser rebutjat a l’abril del 2011 ratificant que molts ciutadans es negaven a pagar els errors dels seus corruptes banquers i dels còmplices polítics. 

A l’abril del 2011, en el marc de la pressió pacífica de la ciutadania, el Parlament va nombrar una Assemblea Constituent per a què redactés una nova constitució que substituís l’actual. S’elegiren 31 ciutadans sense afiliació política, avalats per un mínim de trenta firmes. El Parlament islandès va avalar aquesta constitució sortint de l’Assemblea. La primera vegada en la història que una constitució es renova d’aquesta manera. Com se’n diu? Democràcia directa i participativa!