La Teoria de la Relativitat de la Guerra de Successió
Fa
uns dies Albert Om carregava durament contra Sandro Rosell a la contraportada
de l’Ara. Recordava algunes de les seves declaracions durant la campanya
a la presidència blaugrana. Albert Om feia un exercici de memòria. Amb l’excusa
de la commemoració dels fets de 1714 a Arbúcies i la novel·la El Capità
Carleton (Daniel Defoe), jo també voldria dedicar els següents paràgrafs a
fer memòria. En el meu cas, però, en clau històrica.
Al
llarg dels anys els catalans hem anat configurant la nació a partir d’un
territori, una llengua, uns costums i un autogovern, però també tenint en
compte dos elements clau com a punt de partida: una data (1714) i uns fets (la
Guerra de Successió). Dos factors que esdevenen el leitmotiv de la
qüestió, ja que hem d’aprendre a relativitzar la mitificació d’un enfrontament com
aquest, a vegades perillós per a la seva interpretació. La Guerra de Successió
va tenir un enfocament més global que local, i molts factors que estaven en joc
quedaven lluny de l’objectiu de mantenir l’autonomia de Catalunya dins els
dominis dels Habsburg. L’actitud expansionista de França en el context de la
Guerra dels Nou Anys va ser el primer assalt per començar a disputar-se la
successió espanyola. Per tant, tot no començà al 1701, sinó abans.
La
Guerra de Successió espanyola no va ser un litigi entre bons i dolents, perquè
en el fons, els aliats de la nostra causa es van comportar com uns autèntics
botiflers. Només cal mencionar el nom del tractat que posà fi a les
hostilitats: la Pau d’Utrecht. Principalment Anglaterra, Prússia i les
Províncies Unides (els nostres aliats!) ens van deixar a l’estacada. És cert
que les circumstàncies ens van obligar a prendre partit pel bàndol austriacista,
perquè el futur del nostre autogovern estava en joc, però també l’hegemonia
europea, i d’aquí ve el caràcter global de la guerra.
Les
nacions s’han d’originar en algun lloc i en algun moment, i la nostra no és una
excepció. A dia d’avui tot sembla indicar que el poble català prefereix un marc
territorial de referència basat en el Principat i no en la idea dels Països
Catalans. Símbols com el 1714 i la Guerra de Successió han contribuït a ampliar
les bases d’aquest hipotètic consens. Els fervents supporters com jo del
nostrat rei Jaume I no acabem d’acceptar aquesta visió. Es tracta d’una perspectiva
bastant reduccionista del nostre àmbit nacional. És necessari un bon consens
sobre quin marc de referència territorial volem. Benvingut sigui, però amb el
Principat no és suficient.
