Hora? Les 10 del matí. Assistents al grup de discussió? 6 persones. Atur juvenil? 40%! Aquestes tres dades són suficients per explicar un fet contradictori. Estem vivint una crisi econòmica sense precedents des del crack borsari del 29, però en canvi, les generacions de joves, molt afectades per aquesta crisi, no ens presentem en massa a la sessió del grup de discussió per a elaborar el nou Pla Local de Joventut.
Que un dissabte a les 10 del matí sigui massa d’hora, és una justificació que amaga un problema molt més profund: la incertesa del nostre futur, és a dir, a on ens hem de dirigir. Som una generació que hem nascut amb moltes més facilitats, comoditats i oportunitats que les generacions dels nostres pares i avis. Sí. Fins i tot, potser menys crítics. També. Tot i així, malgrat estar en un entorn menys hostil, no significa que no tinguem raons per preocupar-nos i, com diu Stéphane Hessel, per indignar-nos.
Durant la II Guerra Mundial la gran causa d’indignació van ser el nazisme i el feixisme. ¿Avui no tenim una causa clara contra què indignar-nos? Ans al contrari. Tenim molts més motius per fer-ho: l’atur, la precarietat laboral, les desigualtats socials, l’especulació immobiliària, la dictadura financera i dels mercats, la corrupció de dirigents polítics, l’ecologia… Inconvenient? No sabem com. El món complex on vivim fa difícil trobar solucions als problemes que ens envolten. I més dificultós resulta saber com canalitzar aquests problemes per transformar-los en solucions.
Pertanyo a una generació que ens han d’esperonar. Sinó, no reaccionem i no ens espavilem. Part de les responsabilitats recauen sobre les institucions públiques i les respectives polítiques que han de du a terme. Han de replantejar els mecanismes de comunicació i participació cap a un model més visible i obert al jovent. No em considero molt representatiu de la meva generació a Arbúcies, ja que he tingut el privilegi d’haver cursat uns estudis universitaris. La majoria no ha tingut aquesta oportunitat. Però siguem conseqüents. No discutir un Pla Local de Joventut conjuntament vol dir renunciar a una democràcia participativa i plural, però sobretot, significa renunciar a un dret que tenim com a joves: emancipar-nos i decidir nosaltres mateixos el nostre futur.
Guillem: no és més que el resultat de crear una societat que no sap pensar. El sistema educatiu que teníem i que tenim només ensenya a repetir allò que diu el professor. La didàctica de les aules està més encaminada a controlar els "petits emperadors" que no pas a incentivar-los les habilitats, la creativitat i el pensament crític. Resultat: consumidors desencisats sense ànima crítica i sense empenta. Perquè? Molt senzill el control social ocult. Et fan creure que tenir internet i un Iphone iuna tele plana, un cotxe i hipoteca són els teus objectius de la vida i com que tothom ho té o ho pot tenir sense massa esforç doncs ja has aconseguit totes les teves fites a la vida. A partir d'aquí si un dia et treuen alguna cosa et resignes i llegueixes els diaris i teles de sempre que t'allissonen en la necessitat de no queixar-te perquè n'hi ha que esta pitjor. En Hessel, qui és? Es preguntaran...
ResponEliminaPotser no tant que la societat no sap pensar, sinó que es mostra francament passiva. Jo tampoc em declaro el gran crític i activista del segle XXI, però sí que és cert el tipus de sistema educatiu que descrius. El Pla Bolonya (no discutiré si estic a favor o en contra) va encaminat en aquest sentit. Problema? L'esperit crític s'aprèn des de ben petit i necessita pràctica, rodatge i lectura. De poc serveix, com bé dius tu, que durant la primària i la secundària ens domin perquè són els anys de socialització on l'aprenentatge d'habilitats primàries és major. I aquí comença el pensament crític.
ResponEliminaSi parlo des de la meva experiència a la universitat, et puc dir que en molts casos he après més amb un treball final d’assignatura que m’hagi motivat, que en un examen de la mateixa assignatura on el recurs de la memòria tingui massa importància (evidentment, quan parlem d’història, per exemple, el recurs de la memòria s’ha de valorar). De poc serveix, a la universitat, organitzar les classes en seminaris reduïts per convertir-los en debats si de ben petit no s’organitzen així les classes. Les vegades que ho he notat més ha estat quan he tingut alguns companys de classe dels EUA. No els costava res intervenir a classe ni debatre les idees amb arguments. Tinguessin raó o no, tenien més facilitat.
I com aquests exemples en podria posar més. Però els llegats històric i cultural de cada país hi fa molt. Al nostre país han tingut una influència i un pes molt gran al sistema educatiu. Haver sortit d’una dictadura més aviat o més tard hi fa molt. Haver tingut governs de dretes o d’esquerres també hi fa molt. El pes de la família i les tradicions, així com la religió, ha ajudat a créixer d’una manera o altra... En fi, és més complex que tot això però per aquí considero que van els trets.