EL GOVERN DELS “NO-DECISORS”

 

Tenim data i pregunta. En el meu cas, i en el de molta gent, també la resposta. Quan sigui el moment, si és que esdevé el desig històric de molts, ja faré el post 1 d.E. (1 Després d’Espanya) si em permeteu aquesta ironia cristiana. Però el que em preocupa ara són dues coses.

La primera és que l’acord i el compromís de celebrar un referèndum s’ha de complir, fins a les últimes conseqüències, per part de totes les formacions polítiques que han volgut formar part d’aquest pacte (CiU, ERC-CatSí, ICV-EUiA i CUP-AE), que en definitiva no és res més que la materialització d’una demanda majoritària de la societat civil catalana.

La segona és el mal govern. O pitjor encara, el govern dels “no-decisors”, que en el fons acaba sent un mal govern igualment. M’atreveixo a dir que el més calent no solament està a l’aigüera espanyola, sinó també a l’aigüera europea. El debat independentista ha originat un altre debat: la continuïtat o no de Catalunya dins la Unió Europea. ¿De debò que és tan important pertànyer a una organització en la qual l’actitud dels seus dirigents és “no-decidir”? Plantegem-nos-ho. “No-decidir” vol dir amagar el cap sota l’ala, no sortir a roda de premsa expressant una opinió clara sobre l’acord de referèndum a Catalunya i tirar pilotes fora al·legant que es tracta d’un assumpte intern de l’estat espanyol. Si és un assumpte intern d’Espanya, recordo que l’estat espanyol també forma part de la UE. Aquest conflicte nacional és en territori europeu i no a la Polinèsia.  

Des dels inicis, a la Unió Europea no hi ha hagut cap cas de procés independentista. En un any, el 2014, els mandataris europeus es poden trobar amb dos casos sobre la taula, l’escocès i el català. Hauran de decidir i prendre partit si avalen o no els dos processos; i també s’hauran de mullar en relació si l’estat que pretén separar-se continua sent un estat membre o no de la UE. Posicionar-se sobre aquest afer és obrir la capsa de Pandora i crear un precedent històric que pot incomodar a molts estats membre d’aquesta organització, bàsicament els que s’han construït sobre les bases d’un estat-nació d’arrel centralista. Sí, els mateixos que antany tingueren en propietat colònies arreu del món, o bé, un gran imperi. Els mateixos que en el futur, en un moment donat, poden visualitzar dins les seves fronteres una demanada ciutadana que reclami més autogovern per a la seva regió.

Em queixo d’aquest govern dels “no-decisors” i que contradictòriament està tan preocupat per al futur dels europeus, els països que en formen part i els seus conciutadans. El futur es millora prenent decisions, de la mateixa manera que el poble català prendrà la decisió de votar sí o votar no al referèndum. Sense decisions no hi ha futur. Per tant, ¿En un possible futur proper, en quina mesura importa que estiguem units o no a Europa? Necessitava expressar aquesta reflexió després de la jornada d’avui. Coincideixo que aquest debat és avançar-se als successos, però algun dia desitjo que el puguem resoldre votant.