Propietat i desigualtat

   

Fa uns dies presentàvem l'Agenda Llatinoamericana Mundial 2016 a La Gabella, coincidint amb l’aniversari de la Declaració Universal del Drets Humans (10 de desembre). És ben sabut que l’esperit solidari revifa any rere any quan ens apropem a les festes nadalenques. L’Agenda pretén ser una eina pedagògica i educativa capaç de superar aquesta barrera circumstancial i fer un salt qualitatiu en la direcció de despertar una consciència sostinguda d’acord amb els valors de solidaritat, igualtat, justícia i llibertat entre les persones.

L’Agenda ha volgut que l’any 2016 es convertís en una reflexió crítica entorn a dues qüestions encara latents avui: la propietat i la desigualtat. L’1% més ric acumula quasi bé la meitat de la riquesa del planeta! La propietat es concentra progressivament en una minoria cada vegada més reduïda i les desigualtats entre rics i pobres va creixent. Mentre les elits econòmiques i governamentals difonen el discurs esperançador d’un imminent final per la crisi i l’inici d’una recuperació econòmica, la majoria de la població segueix caminant cap a un futur incert, amb llocs de treball precaris, drets socials escapçats i menys oportunitats. Aquesta fractura social és la que acaba perpetuant una societat cada vegada més desigual.

En aquest sentit, l’ambivalent globalització ha col·laborat a disminuir la pobresa però ha estat còmplice d’accentuar les desigualtats entre territoris i entre les persones. En aquest procés que ningú controla, el poder de decisió assegut sobre la democràcia ha migrat cap a altres espais. Abans ens deien que sense capitalisme no hi havia democràcia, però la realitat és que avui no hi ha democràcia. S’ha imposat la llei del més dur i la lògica del capitalisme neoliberal ha ocupat aquests espais de decisió. El demos ha perdut capacitat de decisió davant un poder financer cada vegada més fort i concentrat. Aquest divorci entre poder i política ens ha arrossegat cap a una crisi de les nostres institucions representatives que no ha contribuït gens a capgirar el rumb de la fractura social.

L’Agenda celebra els 25 anys al 2016 i reprèn aquest debat, des de les múltiples perspectives de la propietat i la desigualtat, amb la intenció de desafiar l’hegemonia neoliberal dominant. Calen iniciatives col·lectives que posin en contradicció l’individualisme que caracteritza les nostres societats, a dins o al marge de les institucions, establint ponts de diàleg per establir les bases cap una millora de la distribució de la riquesa. Un procés educatiu lent, però uns altres valors ètics són possibles!

Paciència

Som prou adults per entendre que la nostra voluntat de separar-nos d’Espanya té un substrat polític i social més profund que la ja complexa entesa entre CUP-CC i JxSÍ per elegir president. Entenc el nerviosisme dels espanyols a poques setmanes d’unes eleccions generals, però els catalans també estem molt neguitosos. Els nervis no són bons per al procés polític que travessem ni per afrontar estratègicament la majoria social que volem assolir. Noto una embriaguesa d’impaciència al carrer. Solament hem esgotat un terç del temps disponible per escollir president i volem resoldre tres-cents anys (i m’atreviria a sumar els que falten fins a Jaume I el Conqueridor) d’un dia per l’altre. Hem de ser pacients.

La pressió ciutadana és latent (i no la única), per això les reunions entre CUP-CC i JxSÍ s’han hagut de submergir dins la discrecionalitat. ¿No en fem un gra massa de l’elecció del President? Hi ha vida més enllà d’Artur Mas. Recordo que Catalunya no es va ensorrar després de Jordi Pujol (més aviat ell s’ha ofegat en el seu propi fangar). Pas a pas, hem anat avançant, ¿no és així?. Ens omplim la boca dient que ara és l’hora de construir la nova República Catalana, però davant el mínim canvi quedem encallats. Si Artur Mas no és President llavors sembla que per algunes persones l’hora de la independència no és tan adequada ni la República Catalana ha de ser tan nova. Com quedem? A què juguem? La CUP-CC va manifestar explícitament i retiradament qui no investiria com a president. Estàvem tots avisats. No es pot dir el mateix de JxSÍ que es va aferrar una mica a l’ambigüitat tradicional convergent. Es presumia? Si era així sort que el Codi Penal no es presumeix perquè sinó estaríem immersos al caos.

Però bé, la fase dels retrets l’hem de superar sigui com sigui. Si volem sumar més independentistes i eixamplar l’espai sociològic, l’estratègia política obliga a no investir Artur Mas com a president. Hem d’evitar que els esquitxos de les retallades i la corrupció siguin vistos com un component inherent al procés. Artur Mas és una figura amb un capital polític ben amortitzat. Estem davant el repte d’arribar a grans acords amb la necessitat de consensuar-los amb el màxim de suports possibles. I aquests seran plausibles quan es produeixi la ruptura amb Artur Mas. En cas contrari, el desnivell de la pujada es pot accentuar.

DRET DE VAGA SÍ, PERÒ LA RESTA DE DRETS TAMBÉ

Avui, igual que ahir, era jornada de vaga estudiantil a la universitat. Els motius? El rebuig a l’anomenat 3+2 que dóna continuïtat a l’entramat del Pla Bolonya. Aquest 3+2 significa que els quatre cursos de durada que tenen actualment els graus universitaris es redueixen a tres, amb opció de cursar-ne dos més de postgrau. Fins i tot, cada centre universitari podrà optar si vol oferir un mateix grau en tres o bé quatre cursos.

El 3+2 significa un deteriorament dels estudis universitaris públics perquè origina una escletxa entre un perfil d’estudiant més ben format que cursarà un grau de quatre anys i un altre de no tant format que haurà cursat el mateix grau en tres anys. A ulls del mercat laboral és una situació de desigualtat d’oportunitats entre estudiants perquè no tots estaran preparats amb una mateixa base de coneixements. L’encariment dels preus per curs o la possible retallada de la plantilla de professors podrien ser conseqüències intrínseques al 3+2.

Davant aquesta mercantilització de l’educació pública la comunitat universitària s’ha adherit en major o menor mesura a la vaga. Heus aquí el punt on volia arribar. No m’agrada gaire descriure vivències personals que podrien ser només simples anècdotes, però aquesta tarda m’he sentit incomodat quan un grup format per unes dotze persones més joves que jo han aparegut a la Facultat d’Econòmiques de la UdG. Cridaven la consigna “solidaritat, avui fem vaga”. Un servidor i tres persones més estàvem realitzant un treball a l’aula de grups de la primera planta de la facultat. La cridòria ha tardat pocs instants a instal·lar-s’hi. No vull perdre el temps descrivint l’actitud exaltada d’aquest grup de persones. Una cosa és exercir el dret de vaga i manifestar-se davant el rectorat, i l’altra és increpar o incomodar al personal. Que quedi en acta que NO ESTÀVEM FENT CLASSE.

S’ha reproduït l’etern debat entre els drets i deures de les persones. L’activisme és necessari per remoure consciències però alguna de les seves formes és totalment reprovable. Reitero que trobo molt bé acollir-se al dret de vaga (el curs on vaig ens hi hem acollit tant ahir com avui) però desaprovo el numeret que s’ha muntat aquesta tarda. Ha estat una falta de respecte amb majúscules. Algunes persones han d’entendre que per poder exercir drets cal complir obligacions. El deure d’aquest grup d’exaltats era respectar el dret que tenim a estudiar a les instal·lacions públiques que paguem entre tots els contribuents. Remarco que NO FÈIEM CLASSE. Ha quedat clar que algunes persones només veuen la solidaritat segons la seva conveniència. No han estat gens solidaris amb nosaltres.