La manipulació dels conceptes polítics per part dels partits supera de llarg els límits del respecte cap a la ciutadania. Sobretot per part d’aquells partits que en nom de la catalanitat no deixen de ser un apèndix més d’un partit espanyol. Què vol dir “votar en clau catalana”? Aquestes últimes eleccions espanyoles el PSC presentava una candidata, Carme Chacón, que ha estat Ministra de Defensa i també d'Habitatge. Per tant, una candidata que ve de Madrid i que ha estat ministre amb el govern del PSOE. Això és votar en clau catalana? En el míting central de campanya del PSC, Rubalcaba no hi va faltar. Va ser el convidat d’honor del PSOE, igual que en altres ocasions van ser-ho Felipe González o Rodríguez Zapatero. Això és votar en clau catalana? Catalunya fa anys que suporta un dèficit fiscal que, alhora, es tradueix en un dèficit social. Em sembla que en vuit anys el govern de 
CiU també sap manipular amb avidesa el concepte “votar en clau catalana”. Utilitza qualsevol discurs per apropiar-se del país o monopolitzar la catalanitat del partit com si tinguessin la patent. Això vol dir que si no els he votat he deixat de votar en clau catalana? Hi ha partits que tenen objectius molt més ambiciosos per a Catalunya que CiU. Defensar els interessos de Catalunya és voler més benestar per a la població catalana. Hem arribat a un punt que el benestar social només té una solució: l’emancipació nacional. És hora de ser adults i arribar a la majoria d’edat, nacionalment parlant. Duran i Lleida no és independentista i no és precisament el representant dels sectors més catalanistes dins a CiU. Això és votar en clau catalana?
Durant la campanya, quan ha convingut, Duran i Lleida ha defensat a ultrança el mal anomenat pacte fiscal. A mitja campanya ha centrat el discurs en un govern de concentració. I finalment, a la desesperada, ha demanat el vot en nom de la dignitat nacional. Senyor Duran, els que no l’hem votat no som dignes? CiU ha sabut amagar l’etiqueta del govern de les tisores. Les retallades socials van guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. Això és votar en clau catalana?
La ironia més escandalosa, però, va a càrrec del PP. La dreta conservadora i espanyolista vol destruir el model d'immersió lingüística que tenim a Catalunya. Qui pot ser més hipòcrita per demanar el vot en clau catalana? O es defensen els interessos de Catalunya o els d’Espanya. Optar per tots dos i continuar dins d’Espanya no beneficia a Catalunya. Comporta deixar part de les quotes de poder catalanes a favor d’Espanya. Això es tradueix altra vegada en dèficit social i, per tant, menys benestar per a Catalunya. En tot cas, el PP no defensa els interessos de Catalunya, defensa els d’Espanya. Això és votar en clau catalana? Una partit de la mateixa família política que va perseguir i silenciar qualsevol símbol o manifestació d’identitat catalana quasi bé quaranta anys és votar en clau catalana? 
Crec que 'votar en clau catalana' és només un eslògan que els partits fan servir per apel·lar a la identitat catalana de la majoria de votants, els quals se senten identificats en major o menor mesura amb el país.
ResponEliminaParlar d'interessos de Catalunya d'una forma homogènia està molt bé per un míting o una conversa de bar, però és un concepte bastant mancat de rigor. No hi ha interessos de Catalunya, hi ha interessos a Catalunya. I, evidentment, cada partit defensa els seus interessos com el millor pel país.
Una darrera cosa, relacionat amb això dels interessos. Contraposar els interessos de Catalunya amb els d'Espanya dient que o bé és un o l'altre és més que discutible. És una simplificació que redueix una realitat molt més complexa que la dicotomia entre ser català o espanyol. Defensar aquests interessos territorials pot anar lligat amb la identitat de cadascú, i sabem que hi ha molta gent que se sent, en diferents graus, espanyola i catalana. No sé fins a quin punt els que se senten exclusivament catalans poden determinar que els que tenen identitats duals són, al cap i a la fi, espanyols, menystenint la seva identitat catalana. Perquè d'aquí a decidir qui és català i qui no hi ha un pas. I això últim a mi em sona molt a l'Elefant Blau.
David, ets la primera persona que ha comentat en aquest bloc. Agraeixo la teva aportació. Reconec que coincideixo en algun punt amb tu. Ara bé, com sintetitza el títol de la cançó dels Dr.Calypso, hem arribat a una situació on alguns partits, en nom de la catalanitat, "se'ns pixen a sobre i diuen que plou". Suposo que m'entens.
ResponEliminaVotar en clau catalana no és cap eslògan. És un pur tacticisme partidista per a reafirmar-se davant de l'electorat a Catalunya. Per exemple, el PSC no està federat al PSOE, però no necessita que ho avalin els seus estatus per saber que totes dues formacions comparteixen objectius polítics i ideològics. Com s'entén, sinó, el Ministeri a Carme Chacón, Joan Clos, José Montilla... Quina catalanitat hi ha darrera dels socialistes quan Peces-Barba declara improperis contra Catalunya?
Aquest bloc només té com a objectiu un esperit de crítica mitjançant escrits que siguin entenedors. Quan la població no s'interessa per la política o s'allunya d'ella és perquè l'argot que s'utilitza és pesat i no convida a la lectura. La rigurositat no es medeix fonamentalment pel llenguatge que s'utilitza sinó pel contingut, la forma i els arguments.
No té sentit parlar d'"interessos a Catalunya" en lloc d'"interessos de Catalunya". És el mateix. Hi hagi els interessos que hi hagi, els interessos sempre acaben afavorint a Espanya o bé a Catalunya. Ningú més.
No sóc ningú per decidir qui és català i qui no ho és. Un espanyol que es declari català i vulgui ser independent d'Espanya benvingut serà. I això amb tots els estrangers que pensin igual. Però pensa que és la teoria del got i l'aigua. Mentre el got estigui mig ple, hi haurà l'altra meitat del got buida i sense aigua. Entenc per got ple la màxima sobirania. Mentre no s'ompli del tot, la meitat del got que està buida està en mans d'Espanya. Tot i així, no hi crec massa amb els diferents graus de la identitat de cadascú. Podem utilitzar el mateix argument del got mig ple i mig buit.
A ERC li va sortir cara la idea de prioritzar, davant la independència, la pedagogia cap a sectors no sobiranistes i d'esquerres d'altres partits sota el què van anomenar "l'esquerra nacional". Bé, no continuo més. Que consti que no asseguro contestar totes les rèpliques als meus escrits.
Guillem, suposo que votar en "clau catalana", pel que dedueixo del teu escrit és votar Esquerra (Abans ERC i que es va canviar el nom tots sabem perquè i no pas en clau catalana) que va posar al govern de Catalunya durant 7 anys un partit espanyolista i perdedor? Que va fer durant 4 anys president a l'il·lustríssim José Montilla?
ResponEliminaEls polítics Guillem, l'únic que volen són vots, vots per poder tenir quotes de poder, per poder seguir o millorar el seu estatus, s'ha tornat una classe social, a l'estil de la burgesia de principis de segle. La única cosa que volen és tenir un sou assegurat amb uns quats avantatges més que la majoria.
Quan parles que el PP és hereva de 40 anys de franquisme, suposo que ho dius perquè no has investigat a qui eren i a què es dedicaven els pares, tiets, familiars,... dels polítics actuals de TOTS els partits polítics de l'escena catalana.
No et deixis enganyar per per aquesta "casta" a no sé que en vulguis ser còmplice. Desenganyat, la política avui i aquí és hereva de la transició, han canviat 4 cares i els han sortit 4 bolets, la resta elefants a l'espera d'arribar al cementiri.
Guillem,
ResponEliminacompletament d'acord amb el tacticisme dels partits en apel·lar al vot 'en clau catalana'. Vaig escriure eslògan en el sentit que s'encomana els votants a pensar en raons identitàries per votar, votar amb el cor, etcètera.
També estic d'acord amb el teu comentari sobre el rigor. Jo escric de pressa al meu bloc també i m'agrada molt el teu argument que no per escriure més bé arribarem a més gent.
Dit això, i vist que el meu comentari sobre 'interessos A Catalunya' no et fa el pes i que et mantens en la visió dualista dels interessos i identitats, et pregunto això: els interessos de Catalunya, per dir-ne un, han de ser forçosament oposats als interessos d'Europa? O als d'Arbúcies? No poden ser mai coincidents? Per això m'estimo més parlar d'interessos A Catalunya. Evidentment, els interessos d'un independentista són oposats als interessos de la immensa majoria de votants (i dirigents) del PP i del PSOE. Ara, els interessos dels independentistes són els interessos de Catalunya? El que més convé? Doncs depèn. No és una qüestió objectiva, i la identitat de cadascú hi juga un paper en com es perceben tots aquests escenaris.
I d'acord, tu no dius directament qui és català i qui no com un vulgar terrorista de l'Elefant Blau, però suggereixes que per ser català s'ha de ser independentista. I això és problemàtic, perquè la teva definició del demos català es basa en criteris ideològics, entenc jo, que és encara més controvertit que fer-ho sobre criteris ètnics (llengua, descedència, etc...). I els criteris ètnics ja s'agafen amb pinces des d'un punt de vista del nacionalisme liberal-democràtic.
Salut!
Mataró, ja m'he mirat el teu bloc una mica, i en general estic d'acord amb el contingut de l'últim post, si bé compateixo les crítiques del Tí.
ResponEliminaLes identitats duals, mixtes són part esencial de la realitat catalana, aixi com la diversitat d'interessos. I en tant que n'hi ha diversitat d'interessos a Catalunya, diversos grups es poden veure més o menys beneficiats per la política provinent de l'Estat central. Estic d'acord en que no ens afavoreix gaire (l'entremat institucional i les regulacions del mercat laboral són un exemple d'incentius negatius a l'avantatge comparativa en les exportacions catalanes, i això ho puc dir gràcies al que estic aprenent aquest màster), però això no treu que hi hagi diversitat d'opinions sobre el que beneficia a Catalunya. Hi ha una alternativa, però: fer pedagogia a través d'un discurs informat, ensenyar quins són els problemes de l'entramat institucional espanyol (certament, el dèficit fiscal, però també regulacions com les del mercat laboral, l'absència d'un sistema nacional d'innovació clar, la falta d'incentius a les activitats exportadores -indústria inclosa-), i fer entendre a la gent que això és un problema que "va per llarg". La caiguda del vot a ERC els últims anys és una demostració de que part del votant independentista no va entendre que aquests processos porten temps... després de tot, no és simplement cosa de convencer la meitat del país, cal generar consensos!
David
Àngel, agraeixo que utilitzis la destral per escriure al blog. Personalment em servirà per contrastar opinions diferents a les meves i poder incorporar altres arguments al meu discurs. En primer lloc, “votar en clau catalana” vol dir votar aquelles opcions polítiques que reclamen el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Aquesta reclamació no només la fan partits parlamentaris com ERC o ICV, sinó també partits que no tenen representació a les Corts espanyoles. Per tant, no necessàriament vol dir que hagi votat ERC.
ResponEliminaERC va fer president Montilla perquè va prioritzar l’eix ideològic per sobre de l’eix nacional (d’aquí el canvi del logotip). No els va sortir bé la jugada de fer pedagogia per construir una esquerra nacional. Però aquesta aposta forma part d’un cicle polític finalitzat dins a ERC. Fa 2 mesos ERC va encetar un cicle polític nou, integrant gent independent, renovant l’executiva... Però Catalunya també va començar un nou cicle polític quan CiU va assolir el govern després de les eleccions catalanes. No insinuo res, ja veurem.
Evidentment que els polítics volen vots. És que si no obtenen vots no poden influir en les polítiques públiques. I si no poden influir no poden du a terme un projecte polític. D’això es tracta a unes eleccions. Des d’una perspectiva pessimista, posats a votar, votem els menys dolents com diu aquella afirmació popular.
Això no treu que la classe política s’hagi convertit en una classe social més. Comparteixo la teva opinió però la política és més que unes eleccions. En tot cas estàs jutjant els polítics que surten a la televisió. Política no és simplement avaluar la classe política actual i a partir d’aquí fer-se una opinió. Política és avaluar resultats i comprovar si les polítiques públiques han estat efectives. Política és una eina per a la transformació social. Imaginar un canvi de model de societat, en termes d’objectius. No creure en la política i caure en el discurs fàcil de crítica per sistema és un recurs senzill. Ara bé, què proposes? Si la política no existís, no m’imagino quin preu tindria el carburant, el transport públic no existiria, no hi hauria beques universitàries i, encara menys, prestacions per l’atur. Què s’hauria de fer? Cadascú s’espavila? La gent amb recursos molt bé, però la gent sense recursos?
A més, el teu segon error de partida és pensar la política NOMÉS des de les institucions. I sobretot, per allò que diuen els diaris. La societat civil també s’organitza per fer política i pretén aconseguir objectius polítics. Per exemple, la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana que es crearà el 10 de març. Una eina per aconseguir objectius polítics creada des de la societat civil. I una dada molt important: apartidista!
Quan dic “família política” em refereixo al partit en general, és a dir, què representa el partit. Per tant, no solament persones concretes. He posat d’exemple el PP perquè és el cas més flagrant de la continuïtat d’un esperit conservador que va perdurar durant 40 anys. Òbviament que hi ha de tot a tot arreu.
David, en els conflictes entre Catalunya i Espanya hi ha un valor afegit: la identitat. Europa no és el millor exemple per descriure aquesta situació. Hi ha una identitat europea? No conec ningú que vagi pel carrer dient que és europeu. No hi ha aquest conflicte d’identitat a Europa. I si creus que existeix, en aquest cas hi hauria molts conflictes d’identitat. Tants com estats membre. Per tant, l’exemple d’Europa no serveix. En tot cas, entre Catalunya i Espanya hi ha un conflicte de caràcter bilateral. De tu a tu. A Europa hi ha molts estats i, per tant, amb interessos molt diversos i dispersos. L’euroregió no és “una, grande i libre”.
ResponEliminaÉs impossible que els interessos de Catalunya no xoquin amb els interessos d’Europa. Les subvencions europees per al desenvolupament de l’agricultura catalana, per exemple, xocaran amb els interessos d’alguns estats membres com ara Grècia o de l’Europa de l’est. Plantejo la següent situació: Catalunya independent. Europa amb interessos procatalanistes tenint Espanya com a estat membre?
Hi hagi qui hagi a Catalunya, òbviament els interessos dels independentistes poden ser els interessos de Catalunya. Disposar de sobirania plena no són els interessos de Catalunya? En el si d’una família: qui no li interessa ser adult? Una altra cosa és quina priorització facis dels interessos. A més, la identitat és una percepció subjectiva i em dius que no es tracta d’una qüestió objectiva. I tant que es tracta d’una qüestió objectiva també. Per exemple, més recursos econòmics per a Catalunya, més infraestructures. No és un fet objectiu? Si la butxaca de cadascú és petita no es poden comprar tantes coses. Si és més gran sí. Els rics són més rics perquè tenen una butxaca més gran. En canvi, desgraciadament, el pobres són més pobres perquè tenen una butxaca petita. Em sembla qu aquest és un fet objectiu. Qui s’hi negui o no vol la independència de Catalunya és perquè prioritza altres qüestions polítiques. No obstant, no vol dir que els interessos de Catalunya siguin uns altres.
Ser català vol dir defensar posicionaments a favor dels interessos de Catalunya. Com he dit, aquests interessos no poden ser prioritaris per algú que sigui català. Però per això no deixa de ser català. No dic que per ser català s’ha de ser independentista. Això és una definició autoritarista. A més, per posar un exemple, durant dues legislatures ERC va apostar per fer pedagogia d’esquerres (tripartit) i deixar de banda la independència. Per tant, estaria titllant ERC de no catalans. No estic definint la qüestió en aquests termes.
Nandes, salutacions i et convido a ecriure sovint al meu blog. Això sí, no escriguis enciclopèdies! Hehe!
ResponEliminaDit això, si es tractés de convèncer l’altra meitat del país tindríem quasi bé a tocar la independència. No és així. Hi ha dues meitats, però desequilibrades. Posicionaments independentistes no són els majoritaris. Però quan es faci un referèndum per a la independència, només hi haurà dues respostes: sí o no. SÍ a Catalunya o NO a Catalunya. I aquest NO a Catalunya és contrari als interessos catalans i, per tant, afavoreix els interessos espanyols.
Aquesta pedagogia, Nandes, costa d’entendre. Però la caiguda de vot, a part del desgast a l’hora de formar govern i del conseqüent vot de càstig, ha estat molt vinculada a un altre problema: la fragmentació independentista. Potser no és tant que costi d’entendre, sinó que es prioritza la via directa cap a l’independentisme a través de diferents fórmules deixant de banda aquesta pedagogia que va per llarg, segons tu. Generar consensos està molt bé i és part del joc polític. Però no ens enganyem, preveus molts consensos amb Espanya en aquest sentit o tema que planteges?
Guillem no em facis riure, ANC... formada pels friquis de l'any 79? Entre d'ells un bon amic del meu pare i del teu? NO EM FACIS riure que m'estic descollonant. Quan tingui temps et responc d'una manera més reflexiva
ResponEliminaÀngel, tornes a estar allà mateix. Aquest discurs fàcil està molt bé, però què proposes? A més, la data que dius (1979) d'on la treus? En tot cas, la data és 1971. L'ANC ja veurem com evoluciona, encara és aviat per poder-ne fer avaluacions. En tot cas és a nivell de tot Catalunya. Vol dir que el món no s'acaba a Arbúcies. I si els consideres "friquis" estàs considerant friqui, per exemple, a tot un catedràtic de Ciència Política com Ferran Requejo. Em sembla que desprestigiar un moviment sorgit de la societat civil és contradictori amb el discurs fàcil sobre la classe política que has escrit abans.
ResponElimina