2014, l’últim sopar? (I)

El darrer sopar per excel·lència més universal i prou conegut per la fe cristiana és el que narra l’Evangeli segons Sant Joan. El famós Sant Sopar és el moment en què Jesús de Natzaret anuncia que un dels Dotze Apòstols presents al sopar l’ha de trair. S’acaba complint la profecia. Segles més tard, i també en un banquet, Roger de Flor pateix la mateixa mala sort. El sopar entre bizantins i almogàvers catalans es converteix en una traïció. El mariscal Roger de Flor cau al parany de Miquel IX Paleòleg, emperador de l’imperi bizantí. I ometent la traïció de la Pau d’Utrecht de la Guerra de Successió, arribem als nostres dies, amb la incertesa de si el “pacte fiscal” (segons la terminologia convergent) o “concert econòmic” (segons la terminologia republicana) fa pensar en un escenari polític similar al de l’Estatut del 2006. Dins el joc polític, aquesta vegada qui traïcionarà a qui?  

A principis dels anys 90, amb la independència de Lituània, Letònia i Estònia, el “miratge bàltic” semblava ser el nostre mirall per conduir Catalunya cap a un procés democràtic d’independència. A dia d’avui, el nostre mirall europeu de referència és Escòcia. Catalunya i Escòcia són dues nacions que cada vegada tenen l’horitzó de l’emancipació nacional més a prop. Els escocesos tenen la data fixada pel 2014 i pot ser l’últim sopar al Regne Unit. Els catalans, per contra, estarem entretinguts amb el “pacte fiscal”, de manera que encara ens queda lluny celebrar l’últim sopar a Espanya.

 El “pacte fiscal” pot ser una prova més que la història es repeteix amb el pas del temps. ¿Els diaris tornaran a publicar una encaixada de mans entre Mas i un President del Govern espanyol com va passar amb l’Estatut del 2006? Tal fet suposaria una altra derrota per a les aspiracions de Catalunya, però també per CiU. Aquesta és l’última possibilitat que Catalunya té d’entendre’s amb l’Estat espanyol. Si fracassa el “pacte fiscal” només ens quedarà posar la directa i trencar definitivament amb Espanya. I en cas de què aquesta possibilitat esdevingui, CiU haurà de decidir, d’una vegada per totes, entre continuar sent una sucursal de Madrid o optar per la sobirania plena del Principat. Les enquestes del CEO mostren que un 51% de la població catalana votaria a favor de la independència si demà es celebrés un hipotètic referèndum. Cada vegada hem anat creixent més fins que ja hem obtingut la majoria. Sí, som majors d’edat i tenim dret a decidir.

 A aquestes altures, els convergents haurien de començar a preparar el terreny per un possible escenari davant el fracàs del “pacte fiscal”. Perquè si és així, hauran de triar entre l’espasa o la paret, o dit d’una altra manera, entre Espanya o Catalunya. Necessitem que un projecte no arribi a les expectatives marcades, per veure, clarament, que la independència és l’única solució política a la qüestió nacional catalana. Els catalans som així. L’Estatut del 2006 en va ser un exemple. A base de patacades els catalans n’hem après. Sóc de l’opinió que el “pacte fiscal” ens el podríem estalviar. Preferiria estar a la pell dels escocesos, però la imposició política de l’Estat espanyol no ho permet. En part perquè la democràcia sortint de la Transició espanyola és un evolucionisme del règim franquista. Fins i tot 34 anys després, si fracassa el “pacte fiscal”, el procés d’independència haurà de produir-se fora del marc legal espanyol.