El PSC, entre l’espasa i la paret

  

La política espanyola s’ofega en la concòrdia (i la catalana, per algun partit polític, també). Ara sí, ara no. Veiem dos exemples:

1) La Constitució espanyola s’ha considerat, durant molts anys, immutable per alguns, però deixa de ser-ho quan aquests mateixos (PP i PSOE) pacten per canviar-la sense fer soroll. És de pedants que el PP avui torni a defensar la immutabilitat d’allò que consideren el gran consens de la Transició.

Rubalcaba i Rajoy

2) Quan el PSOE arriba al govern espanyol no hi ha, en la praxis política, cap símptoma de vida pròpia federalista, però quan està a l’oposició i ha de marcar distància i perfil propi respecte el PP, els federalistes rebroten de sota les pedres. El PSOE ha fet tard, és contradictori defensar un estat federal després de la manifestació independentista de l’11 de setembre. Va tenir la seva oportunitat amb el govern de Zapatero i la idea de l’Espanya plural, però li va mancar convertir la voluntat política en una decisió de país.

Només he posat dos exemples. En podria posar més. El cas és que el desconcert general que estan protagonitzant els partits polítics espanyols (i reitero, algun de català) després de la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, està arribant a cotes molt altes de poca coordinació interna, poca professionalitat i, el que és pitjor, d’una mala interpretació de la realitat catalana. Tot sembla que hagi de dependre de cap a on bufi el vent.

 

A. Pérez Rubalcaba

Si ara Rubalcaba beneeix el federalisme un cop consensuat amb els barons (El Periódico, 25-09-12), ¿què ha estat beneint el PSOE des de Felipe González?; ¿i quin és el paper del PSC dins el socialisme espanyol si l’aposta cap al federalisme l’ha hagut de consensuar el PSOE amb el sector jacobí i espanyolista (Bono, Ibarra, Guerra, Chávez, Felipe G., etc.) del partit? El PSOE sap que no pot trencar relacions i etzibar un cop de porta al PSC perquè Catalunya suposa vots a les eleccions espanyoles i suport al Congrés dels Diputats. Però el PSC hauria de posar punt i final al joc de La puta i la Ramoneta. Quan els hi ha convingut, Madrid; quan no, Barcelona.

L’aposta del PSC per la via federal és triar un camí cap al precipici. La societat civil i part de la classe política emprèn un altre camí. El PSC s’apropa a un diagnòstic de miopia política permanent. El federalisme comporta una fórmula d’encaix. I tot encaix significa una comprensió de les parts. En un mes, duem un pacte fiscal rebutjat i una manifestació independentista criminalitzada per Madrid. A Espanya no ens han comprès ni ens entendran mai. ¿Serà capaç el PSC de fer una reflexió profunda per comprendre si realment existeix aquest encaix? El proper 25 de novembre es presenten unes eleccions plebiscitàries. I el PSC, a partir d’ara, haurà d’elegir entre avançar cap a un acte democràtic basat en el dret a decidir sobre la independència de Catalunya, o bé formar part d’un estat espanyol ruïnós, caduc, autoritari i poc democràtic.

A partir d'ara, el relat

Recordo el cartell que portava un jove a la manifestació independentista de l’11 de setembre: “Duran diabòlic”. Sí, alguns missatges contra algú d’aquí i contra els de més enllà, però quasi sempre amb humor i ironia, fruit del to cívic de la manifestació: “A Espanya només per vacances”. Es va respirar allò que diu: “hi ha pancartes amb classe i classes de pancartes”. I la manifestació va donar exemple en aquest sentit. Hi havia pancartes amb classe, una forma de manifestar-se intel·ligent que dol molt més als qui no ens estimen.

Més enllà d’aquesta anècdota, l’actitud que adoptarà el govern espanyol envers Catalunya la sabem sobradament. Tothom es recorda del boicot al cava català. La confrontació política i la criminalització, mitjançant les amenaces de tot allò que estigui fora del cànon espanyol, serà l’arma fàcil que utilitzarà l’Estat espanyol per atemorir el poble català. Una arma, al mateix temps, que serà un error pels objectius d’aquells que volen preservar la unitat del regne d’Espanya. Lluny d’aconseguir el què es proposen, l’efecte serà just el contrari.

Què cal fer a partir d’ara? Els mitjans, després de la manifestació, es centraven en el repte de guanyar la batalla en el camp dels indecisos. D’acord. Però, com? Elaborant allò que en màrqueting i comunicació en diem un bon relat (“storytelling”). De raons a favor de la independència no en falten, però serà molt important que a partir d’ara es formuli un relat global per explicar el procés de creació de l’estat propi.

Les raons de tipus econòmic seran necessàries, però no suficients. L’espoli fiscal o el dèficit són factors molt importants per atraure aquelles persones que no sabrien què votar si es celebrés un referèndum per la independència. Seran les mateixes que acabaran de configurar una majoria més àmplia i més cohesionada a favor de la ruptura amb Espanya.

 

Però l’argument de pes que legitima la secessió de Catalunya té una naturalesa històrica. Per aquest motiu som una nació. L’espoli fiscal no és un assumpte de fa cinc anys quan va esclatar la crisi, sinó de tres-cents anys enrere, quan Catalunya va ser envaïda a través de les armes per les tropes borbòniques i posteriorment desposseïda de totes les llibertats polítiques, culturals i lingüístiques. El relat ha d’anar acompanyat d’una pedagogia sobre la nostra història com a poble sobirà, així com els orígens de la nació, la llengua pròpia, les tradicions... Aquesta serà la base sòlida que legitimarà la independència de Catalunya davant la comunitat internacional. Caldrà fer l’esforç de vincular emocionalment els indecisos al nostre passat. D’aquí en sortirà una voluntat col·lectiva més reforçada i, sobretot, més conscient del què volem ser, gràcies al què vam ser en un passat. És una qüestió de justícia.  

 

 

Artur Mas: de l’anècdota al rebombori

 

Aquests últims dies (o fins i tot setmanes) els mitjans de comunicació catalans s’han fet ressò de si el President de la Generalitat, Artur Mas, assistirà o no a la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per al proper 11 de setembre. En canvi, el passat 30 d’agost, m’assabentava per TV3 que Unió Democràtica de Catalunya (UDC) sí que es sumarà a la manifestació. No eren els de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) els independentistes? Els d’UDC s’han tornat rupturistes amb l’Estat espanyol? A què juga, en el fons, la federació convergent?

El trencaclosques encaixa quan s’analitzen algunes peces. A aquestes alçades, no es poden trobar més proves explícites del joc ambigu que està utilitzant CiU quan es tracta de temes nacionals o, altrament dit, de país. D’una banda, triar entre Espanya i Catalunya depenent de cap a on bufi el vent. De l’altra, intentar instrumentalitzar, per no dir tergiversar, el sentit d’una manifestació que porta per lema una consigna molt clara: Catalunya, nou estat d’Europa.

 

Artur Mas sap que la seva última carta de consens polític amb l’Estat espanyol (“Pacte fiscal”) s’ha de resoldre abans no acabi la legislatura. La seva gran aposta electoral l’ha de gestionar bé, ja que participar a l’acte secessionista organitzat per l’ANC durant la diada nacional significa posar en perill les poques possibilitats d’èxit amb el Govern de Mariano Rajoy. Des d’aquesta perspectiva, sembla ser bastant racional en termes de cost-benefici; però pot suposar una actitud massa partidista, deixant en segon pla, prioritzar els símbols i les reivindicacions que com a país estem commemorant cada 11 de setembre. És a dir, aquelles llibertats nacionals, culturals, lingüístiques... que teníem abans de la invasió espanyola de 1714.

L’11 de setembre la ciutadania sortirà al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. UDC estarà a la mateixa manifestació reclamant el “Pacte fiscal”, cometent el mateix error d’interpretació que Artur Mas feia fa uns dies. Per qui ens han pres? La manifestació serà independentista, no serà cap clam per al “Pacte fiscal”. Jugar tàcticament d’aquesta manera amb les reivindicacions nacionals de Catalunya significa no entendre les demandes de la societat civil. I si no hi ha aquesta comprensió per part d’aquells que ens han de liderar, vol dir que el seu lideratge flaqueja i no està ben cohesionat. Davant aquesta situació, ¿quin projecte polític hi ha a mitjà termini amb aquesta manca de lideratge?