PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE "LA CONSULTA"

  

Companyes i companys, cambreres i cambrers, Alícia i Marc, arbuciencs i arbucienques. Molt bona nit tingueu!

   

Quan en Marc i l’Alícia em van demanar si volia fer el pregó de la primera Festa Major de “La Consulta”, no m’ho podia creure. Em va venir una aferrissada barreja d’il·lusió, emoció i afalac que no us ho podeu ni imaginar. Marc, Alícia... Gràcies, era la il·lusió de la meva vida! De manera que quan m’ho van proposar, de seguida els vaig respondre que sí. Però, alhora, de cop i volta, em va envair una preocupació molt profunda. Perquè és clar... ¿A quina hora se suposava que havia de recitar el pregó? Aquesta preocupació es podia convertir en un inconvenient gravíssim. Sortosament, com quasi bé a totes les coses, darrera un problema hi ha una solució. Ara mateix és suficientment “prompte”, com diuen a ses illes, per recitar el pregó, ja que potser més tard... No em veuria amb suficients coneixements per a tal honor. Ei, és una hipòtesi. Podria ser que no, eh! A veure, sempre s’han de tenir presents dos plans, el pla A i el pla B, és a dir, dues línies d’investigació.

“La Consulta” fa relativament poc que va obrir com a tal. No obstant, moltes persones que esteu aquí presents coneixeu aquest local de davant a darrera, i d’esquerra a dreta, inclosa la porta d’emergència. Alguns coneixem sobradament que és un espai desenfrenat, desenfadat i de llibertinatge. Molt necessari m’atreveixo a dir (per què no?) per aparcar de tan en tan la crua realitat. Aquí dins hem estat, som i serem capaços d’entrar en aquell estat de follia i efervescència per tal de fer brotar, quan calgui, al molt llunyà salvatge oest d’Arbúcies Town, allò que l’escriptor Aldous Huxley anomenava “el món feliç”. Però bé, també s’ha de dir que això del món feliç és falsable. La felicitat té límits i moltes vegades és com els crèdits hipotecaris, venç el termini i potser de forma molt cruel a la jardinera de l’arbre d’aquí davant.

Si em féssiu descriure amb poques paraules, de bones a primeres, què significa per mi una Festa Major, sens dubte us diria l’arribada del bon temps i la benvinguda oficial a l’estiu. Però no és el cas. No estem a l’estiu, ni arriba el bon temps i s’aproxima el llarg hivern de pluges i nevades al salvatge oest d’Arbúcies Town. Quin panorama! Però al mal temps bona cara. Avui toca passar la primera consulta, que en definitiva és el pretext festiu d’una altra consulta, la d’aquest diumenge 9 de novembre. Sí-Sí, ho heu sentit bé. Aquest diumenge no val a badar. És la gran festa major de la democràcia. I amb aquesta excusa voldria posar una mica de seny i serietat a aquest pregó. La disbauxa està bé però alhora hem de ser persones inquietes, i per tal propòsit calen unes dosis de reflexió sobre la cita que tenim totes les persones demòcrates amb les urnes aquest diumenge.  

Personalment, al principi vaig considerar que aquest nou 9 de novembre havia passat de ser una consulta no referendària a un “botifarrèndum”. Que tampoc està gens malament si les botifarres són cuites! Considero que és una contradicció reclamar el dret a decidir del poble de Catalunya i, al mateix temps, obeir la sentència d’un Tribunal Constitucional que no separa la branca judicial de l’executiva. Que no ens va quedar prou clar amb la sentència contra l’Estatut al 2010? Volem decidir el futur polític de Catalunya per nosaltres mateixos, però encara respectem unes decisions polítiques que vénen de Madrid que ja hauríem de considerar-les alienes. Com s’entén? Un tribunal constitucional elegit a parts iguals entre els dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Ja n’hi ha prou de segrestar la democràcia i posar-la a conveniència dels de sempre. Fem la nostra democràcia, votem lliurement aquest diumenge, convertim la jornada en un acte de participació ciutadana, firmem per denunciar el govern espanyol.

Però dir prou també significa desobeir. Com que potser alguns no us sentiríeu còmodes si haguéssim de practicar la desobediència ho diré amb altres paraules. Aquest 9N és la primera pedra per començar a obeir; obeir el nostre estat, Catalunya, el nou país que volem construir i que fa 300 anys ens obligaren a desobeir. Construir des de zero per canviar-ho tot. Aquesta és la punta de llança de la consulta d’aquest diumenge, i per això hem de votar Sí-Sí. 

Per tant, per tot això hem d’entendre que sigui referèndum, “botifarrèndum” o consulta és igual, no és el moment dels retrets sobre si s’han complert unes determinades expectatives. L’autocrítica hi ha de ser, però vindrà després. Ens espera un llarg procés.

Encara que s’acosti el llarg hivern al salvatge oest d’Arbúcies Town, al dilluns, els que som avui aquí, serem uns privilegiats. Serem els únics que podrem dir: “jo he estat a dues consultes”. Prenent un dels vídeos que corren per internet sobre la campanya del 9N, cito una frase d’Eleanor Roosevelt: “El món de demà és a les nostres mans. Demà és ara".

Vull acabar dient que després d’aquest pregó comença la trempera i la xerinola que “La Consulta” ha organitzat. Moltes gràcies tant per la vostra atenció com desatenció; que continuï la festa fins que surti el sol, i en Marc i l’Alícia ens escombrin cap al carrer!!! Bona Festa Major! Llarga vida a La Consulta al salvatge oest d’Arbúcies Town!

  

7 de novembre del 2014,

“La Consulta”, Arbúcies

Carta de comiat a l'Orquestra Jove de la Selva

  

Ahir vaig fer l’últim concert com a bateria de l’Orquestra Jove de la Selva. Després de tots aquests anys vaig creure oportú escriure aquesta carta:

  

“Punt i final. M’acomiado com a bateria de l’Orquestra Jove de la Selva. Han estat prop de 12 anys tocant per escenaris de Catalunya, País Valencià, Alemanya, Lituània i, sobretot, de la nostra comarca, La Selva. Encara que els comiats sempre siguin tristos, m’enduc un gran record de tots aquests anys, de la seva gent, dels coneixements que he après, dels bons moments de cada assaig i de cada concert. Moltes experiències per descriure en poques paraules.

Dic adéu amb el convenciment d’haver realitzat una bona feina i amb la satisfacció d’haver-m’ho passat molt bé. Sempre que en tingui ocasió, continuaré gaudint d’aquesta orquestra com a espectador, i sobretot atent als tocs de canell de l’únic bateria que hi haurà a partir d’ara a la secció adulta, en Pau, a qui li desitjo un llarg recorregut amb l’orquestra, aprenent el màxim que pugui d’ella i aprofitant-ne l’oportunitat, com a tota la resta de músics que continuaran integrant-la.

Durant aquest temps m’he adonat que si bé la música és mare dels sentiments i les emocions, també és part de la riquesa cultural de cada persona. Per tant, me’n vaig doblement feliç: com a músic i com a persona.  I si fins a dia d’avui la música ha tingut un lloc reservat a un projecte com aquest, vol dir que l’orquestra encara té corda per temps per continuar formant més músics i més persones.

Vull reconèixer el mèrit que han tingut aquelles persones que ens han escoltat alguna vegada, o als fidels a cada concert, de suportar els meus cops de timbals sense haver pres cap aspirina. Un bon detall per part seva! Ironies a part, agraeixo sincerament als directors (Toni, Càndid, Ramon...), coordinadors (Dolors, Xavi...), caps de secció i músics que hem coincidit en algun moment d’aquesta trajectòria, les bones estones que hem passat fent el que ens agrada i el que sabem fer: música. Ha estat un honor haver format part de la primera orquestra d’àmbit comarcal que va sorgir al nostre país. No vull acabar sense donar les gràcies als de casa, els meus pares, que m’han acompanyat allà on ha estat necessari mentre no tenia carnet de conduir, i al mestre Pere, responsable de què avui toqui la bateria i no l’ukulele. A tots vosaltres, fins aviat!”

La Teoria de la Relativitat de la Guerra de Successió

Fa uns dies Albert Om carregava durament contra Sandro Rosell a la contraportada de l’Ara. Recordava algunes de les seves declaracions durant la campanya a la presidència blaugrana. Albert Om feia un exercici de memòria. Amb l’excusa de la commemoració dels fets de 1714 a Arbúcies i la novel·la El Capità Carleton (Daniel Defoe), jo també voldria dedicar els següents paràgrafs a fer memòria. En el meu cas, però, en clau històrica.   

Al llarg dels anys els catalans hem anat configurant la nació a partir d’un territori, una llengua, uns costums i un autogovern, però també tenint en compte dos elements clau com a punt de partida: una data (1714) i uns fets (la Guerra de Successió). Dos factors que esdevenen el leitmotiv de la qüestió, ja que hem d’aprendre a relativitzar la mitificació d’un enfrontament com aquest, a vegades perillós per a la seva interpretació. La Guerra de Successió va tenir un enfocament més global que local, i molts factors que estaven en joc quedaven lluny de l’objectiu de mantenir l’autonomia de Catalunya dins els dominis dels Habsburg. L’actitud expansionista de França en el context de la Guerra dels Nou Anys va ser el primer assalt per començar a disputar-se la successió espanyola. Per tant, tot no començà al 1701, sinó abans.

La Guerra de Successió espanyola no va ser un litigi entre bons i dolents, perquè en el fons, els aliats de la nostra causa es van comportar com uns autèntics botiflers. Només cal mencionar el nom del tractat que posà fi a les hostilitats: la Pau d’Utrecht. Principalment Anglaterra, Prússia i les Províncies Unides (els nostres aliats!) ens van deixar a l’estacada. És cert que les circumstàncies ens van obligar a prendre partit pel bàndol austriacista, perquè el futur del nostre autogovern estava en joc, però també l’hegemonia europea, i d’aquí ve el caràcter global de la guerra.

Les nacions s’han d’originar en algun lloc i en algun moment, i la nostra no és una excepció. A dia d’avui tot sembla indicar que el poble català prefereix un marc territorial de referència basat en el Principat i no en la idea dels Països Catalans. Símbols com el 1714 i la Guerra de Successió han contribuït a ampliar les bases d’aquest hipotètic consens. Els fervents supporters com jo del nostrat rei Jaume I no acabem d’acceptar aquesta visió. Es tracta d’una perspectiva bastant reduccionista del nostre àmbit nacional. És necessari un bon consens sobre quin marc de referència territorial volem. Benvingut sigui, però amb el Principat no és suficient.