Llibre que recomano: "El juego del cambio" (John Heilemann i Mark Halperin)

 



Portada



El 4 de novembre del 2008 Barack Obama es converteix en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Guanya les eleccions presidencials amb el 53% del vot popular, sent la majoria més àmplia aconseguida per un demòcrata des de Lyndon B. Johnson al 1964. Arrasa entre els votants negres, hispans i joves; s’endu el 43% del vot blanc superant els seus anteriors candidats demòcrates John Kerry i Al Gore; i entre els votants joves blancs de 18 a 29 anys surt victoriós davant el seu adversari republicà John McCain.

Qui hauria pensat que aquell senador d’Illinois acabaria sent candidat pel Partit Demòcrata a la Presidència dels EUA? Barack Obama Hussein representava un perfil polític novell en comparació amb la suposada hereva natural, dura i disciplinada demòcrata, Hillary Clinton. Ara bé, d’una banda, Hillary tenia una valoració global negativa a causa de votar a favor de la invasió d’Iraq al 2002 quan encara era senadora per Nova York. Representava un perfil de contrastos ja que al mateix temps que provocava simpatia generava aversió entre l’electorat. Era detestada per la dreta i per alguns sectors de l’esquerra. De l’altra, els rumors sobre les possibles infidelitats del seu marit i expresident Bill Clinton creava un clima de por a les probables filtracions als mitjans de comunicació per part dels republicans després de les eleccions.

De pell negra, afroamericà, jove, íntegra, no corrupta, no malvat, bona oratòria i en contra de la invasió d’Iraq, són alguns dels avantatges integrats a la figura d’Obama. En contraposició, Hillary, víctima d’una campanya negativa per part dels mitjans de comunicació a causa de les relacions extramatrimonals de Bill Clinton, presentava una imatge d’involució del partit associada al passat i a l’statu quo de Washington. A més, Bill podia acaparar més protagonisme que la mateixa Hillary. La dicotomia estava servida: el canvi d’Obama o l’experiència de Hillary.

El tercer candidat a liderar les eleccions presidencials representant els demòcrates va ser John Edwards. El tercer en discòrdia ja s’havia presentat a liderar el Partit Demòcrata a les eleccions presidencials del 2004, però John Kerry va aconseguir el triomf. Edwards va destacar per la seva campanya enfocada a les classes populars i treballadores del país. Però una vegada més, els escàndols extramatrimonials amb la seva amant també dinamitaren qualsevol opció a la Casa Blanca.

Però el llibre també ens explica el procés de primàries en el si del Partit Republicà. Un procés més planer i no tan agitat com el dels demòcrates. Un senador d’Arizona, anomenat John McCain, seria l’últim entrebanc per Obama abans d’assolir la presidència dels EUA. El senador d’Arizona va ser soldat a la Guerra del Vietnam, fill d’una família d’oficials i havia passat per un càncer. La seva edat i condició física no afavorien les ambicions dels republicans i la dreta religiosa no el recolzava, bàsicament pels seus posicionaments entorn als impostos. Tampoc ajudava gaire el caràcter violent i exaltat que es mostrava en públic i la iniciativa de pressionar George Bush per a què enviés més tropes a l’Iraq. De la mateixa manera que Hillary, McCain va ser el candidat de la classe dirigent i de l’establishment polític. En aquest sentit no era un insurgent i agitador.

Dins els republicans, només el carismàtic exalcalde de Nova York, Rudy Giuliani, podia fer ombra a McCain, però resultava ser massa liberal per un Partit Republicà massa conservador. Giuliani es posicionava a favor de l’avortament, els drets dels homosexuals i el control d’armes. No obstant, s’havia casat fins a tres vegades i havien aparegut fotografies seves vestit de drag-queen.

Malgrat tot, McCain no va saber projectar un missatge polític, no va posar de manifest els punts dèbils d’Obama i la cobertura de la campanya als mitjans de comunicació va ser molt superficial. De fet no havia aconseguit generar notícies, excepte quan va entrar en escena Sarah Palin, Governadora d’Alaska. Palin rebutjava la investigació amb cèl·lules mare, estava a favor de les armes, era competitiva, temerària i gaudia de bona imatge. Representava l’ala dreta més dura republicana. Poca experiència però necessària per recuperar el missatge de canvi real. Però els republicans van patir el fet que una de les persones que de la nit al dia es va fer més famosa no tingués prou marge de temps per assimilar un canvi tan radical. Palin acabaria sent apartada pel partit i relegant-la a un paper testimonial.

De tot plegat: quina estratègia segueix Obama per arribar a la Casa Blanca? Com acaba esdevenint Hillary Clinton Secretària d’Estat després de la seva particular pugna amb Obama a les primàries del Partit Demòcrata? Com sorgeix la controvertida figura de Sarah Palin? Quin paper juga Bill Clinton a la campanya de la seva dona Hillary? Els periodistes John Heilemann i Mark Halperin ens narren, a través d’aquest llibre, la part oculta de la política en forma de relat novel·lístic. El llibre està organitzat en tres parts i vint-i-tres capítols que es succeeixen cronològicament. Des de l’etapa en què Obama era senador fins poc després de les eleccions, amb el nombrament de Hillary Clinton com a Secretària d’Estat.

Eleccions espanyoles a Arbúcies*

Quan examinava els resultats que es van produir a Arbúcies en les últimes eleccions espanyoles vaig veure una dada que em va cridar l’atenció: la participació. Al nostre poble només ha votat el 62,92% del cens. Què vol dir? Aquesta xifra suposa el nivell de participació més baix en la història d’unes eleccions espanyoles a Arbúcies. Fins ara la xifra més baixa va ser l’any 2000 amb el 67,9% de participació. Són dos fets aïllats? No. S’han de contextualitzar. L’any 2000, el PP es presentava a la reelecció al govern espanyol, després que el 1996, amb el suport de CiU, José María Aznar fos investit President de l’Estat espanyol. En aquella ocasió el PP va guanyar les eleccions per majoria absoluta. Paral·lelament, enguany ha tornat a produir-se una majoria absoluta del PP i obtenint els millors resultats de la seva història.

Per què quan s’olora una majoria absoluta del PP la participació baixa? Una de les raons és que el votant del PSOE es deprimeix quan observa una aclaparadora majoria absoluta del PP. Les enquestes ajuden a crear aquest clima d’opinió i, en aquest cas, ja anunciaven abans de les eleccions una flagrant majoria absoluta dels populars. Com a conseqüència, el votant del PSOE es queda a casa ja que l’alternativa majoritària al PP, és a dir, el propi PSOE, no té possibilitats de guanyar les eleccions. Per tant, el seu electorat no va a votar. I el que es mobilitza elegeix decantar-se per altres opcions minoritàries com IU. Fins i tot, els electors que voten altres partits en unes eleccions catalanes o municipals, tampoc recorren al vot útil cap al PSOE, per exemple.

En canvi, l’electorat del PP és més fidel i vota a les eleccions, passi el què passi. En comparació amb les eleccions espanyoles del 2008, el PP només ha augmentat mig milió de vots. Per tant, la victòria de Rajoy està sobredimensionada. A Arbúcies, han obtingut 264 vots (10,60%), sent la quarta força política més votada, situant-se quasi bé a solament 80 vots per darrera del PSC-PSOE, és a dir, la tercera força política. En general, el PP té l’avantatge que quasi bé no ha de disputar els vots a ningú dins el seu espai ideològic. En canvi, el PSOE sí. La dreta no està fragmentada, l’esquerra sí. Això dificulta concentrar els vots de l’esquerra política en un mateix partit i no deixar possibilitats de victòria al PP. Aquesta raó, juntament amb d’altres que no explicaré aquí, han conduït el vaixell socialista al seu enfonsament. Per això, la participació ha disminuït tant respecte el 2008, que va ser de 69,14%69,14%. Cal pensar que la participació en unes eleccions espanyoles tendeix a situar-se entre el 70% i el 80%, per damunt d’unes eleccions catalanes o municipals.

Ampliant l’anàlisi, ERC ha aconseguit frenar relativament la patacada que ja estava patint des de les eleccions catalanes de l’any passat. Ha mantingut uns resultats semblants als de les últimes eleccions catalanes. Hi ha un factor que explica aquest fet. Obviant el canvi d’executiva i la renovació interna recent del partit, ERC s’ha presentat liderant la triple aliança ERC-RCat-CatSí. Per aquesta raó, si ERC no hagués concorregut les eleccions amb aquesta coalició inèdita, la catàstrofe electoral dels independentistes hauria estat molt més gran.

La triple aliança ERC-RCat-CatSí ha obtingut 382 vots (15,34%) situant-se, altra vegada, com la segona força política, amb 41 vots d’avantatge respecte la tercera llista més votada, el PSC-PSOE. Recordem que en els anteriors comicis espanyols el PSC-PSOE va obtenir més vots que ERC. L'històric electoral d'Arbúcies mostra que socialistes i independentistes han anat alternant les respectives posicions electorals. L’any 2004, i com a reacció davant la campanya de nacionalisme espanyol anticatalà del PP, ERC va tenir els millors resultats de la seva història en unes eleccions espanyoles, tant a Arbúcies com a tot Catalunya. En part també ho han d’agrair a les dues línies d’investigació del senyor Acebes sobre l’atemptat terrorista de l’11 de març del 2004, quan els serveis d’intel·ligència d’arreu d’Europa ja apuntaven cap a un possible atemptat d’Al-Qaeda i no d’ETA.

També em sembla important destacar la victòria de CiU, malgrat que això no ve de nou. M’explico. Les mobilitzacions per salvar el servei d’urgències del CAP semblen no haver estat un factor decisiu del vot per als electors arbuciencs. Els resultats de les eleccions han reflectit, una vegada més, un vot de confiança a les retallades socials. CiU, amb 1.143 vots, ha aconseguit el 45,90% dels vots emesos. Des del pujolisme, la federació no aconseguia sobrepassar el terç dels vots emesos en unes eleccions espanyoles a Arbúcies. Aquests resultats apunten, una vegada més, cap a una vot d’identitat catalana. Amb tants anys de pujolisme CiU va saber crear una marca política molt arrelada i vinculada al país, fins a tal punt que, per alguns, el país és CiU. Partint d’aquesta base, l’eix nacional ha primat per sobre l’eix ideològic. I encara amb més raó quan la federació ha esdevingut, per primera vegada, la formació política més votada de Catalunya en unes eleccions espanyoles.

Em sembla meritori, també, l’ascens que ha protagonitzat ICV-EUiA, després que els seus socis del tripartit (ERC i PSC) encara estiguin pagant els plats trencats. Els ecosocialistes han aconseguit 178 vots (7,14%), superant, així, els 159 vots obtinguts a les eleccions espanyoles del 2008. Des de les eleccions espanyoles de l’any 1982, ICV-EUiA s’ha mantingut com la cinquena llista més votada. En general, l’electorat d’aquesta formació té un perfil de votant molt fidel i concret.

La resta de formacions polítiques que s’han presentat als últims comicis espanyols han tingut molt poc pes a Arbúcies, ja que cap ha superat els 50 vots. Conjuntament no han arribat al 5% del vot. Fins i tot, els vots nuls i els vots en blanc sumats han representat el 5,6% del vot emès. Escons en Blanc ha reunit 44 vots (1,76%) i s’ha situat per davant de PxC que n’ha reunit 32 (1,28%). El partit del vigatà Josep Anglada, que a les últimes eleccions municpals va obtenir a Arbúcies ni més ni menys que 140 vots (4,87%), s’ha desinflat als recents comicis espanyols. Per què? Malgrat no ser res més que una hipòtesi, podria ser que el PP, tenint en compte el seu discurs contra la immigració, hagués captat el gruix de la pèrdua de vot de PxC. S’ha de tenir en compte que el PP no va presentar llista a les eleccions municipals del 2011 a Arbúcies. Per tant, els votants del PP que van decidir anar a les urnes, possiblement van votar PxC. Si aquesta relació fos veritat explicaria el per què a les eleccions municipals el partit de Josep Angalada va tenir 140 vots a Arbúcies i en aquestes eleccions espanyoles només 32.

---

* Les dades analitzades són extretes del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri de l’Interior del Govern d’Espanya

Votar en clau catalana

La manipulació dels conceptes polítics per part dels partits supera de llarg els límits del respecte cap a la ciutadania. Sobretot per part d’aquells partits que en nom de la catalanitat no deixen de ser un apèndix més d’un partit espanyol. Què vol dir “votar en clau catalana”? Aquestes últimes eleccions espanyoles el PSC presentava una candidata, Carme Chacón, que ha estat Ministra de Defensa i també d'Habitatge. Per tant, una candidata que ve de Madrid i que ha estat ministre amb el govern del PSOE. Això és votar en clau catalana? En el míting central de campanya del PSC, Rubalcaba no hi va faltar. Va ser el convidat d’honor del PSOE, igual que en altres ocasions van ser-ho Felipe González o Rodríguez Zapatero. Això és votar en clau catalana? Catalunya fa anys que suporta un dèficit fiscal que, alhora, es tradueix en un dèficit social. Em sembla que en vuit anys el govern de la Ministra Carme Chacón ha tingut temps per aplicar la justícia social a Catalunya. Que no ens enganyi quan un dels seus eslògans de campanya es centra en l’esforç i la justícia social. Això és votar en clau catalana?

CiU també sap manipular amb avidesa el concepte “votar en clau catalana”. Utilitza qualsevol discurs per apropiar-se del país o monopolitzar la catalanitat del partit com si tinguessin la patent. Això vol dir que si no els he votat he deixat de votar en clau catalana? Hi ha partits que tenen objectius molt més ambiciosos per a Catalunya que CiU. Defensar els interessos de Catalunya és voler més benestar per a la població catalana. Hem arribat a un punt que el benestar social només té una solució: l’emancipació nacional. És hora de ser adults i arribar a la majoria d’edat, nacionalment parlant. Duran i Lleida no és independentista i no és precisament el representant dels sectors més catalanistes dins a CiU. Això és votar en clau catalana?

Durant la campanya, quan ha convingut, Duran i Lleida ha defensat a ultrança el mal anomenat pacte fiscal. A mitja campanya ha centrat el discurs en un govern de concentració. I finalment, a la desesperada, ha demanat el vot en nom de la dignitat nacional. Senyor Duran, els que no l’hem votat no som dignes? CiU ha sabut amagar l’etiqueta del govern de les tisores. Les retallades socials van guanyar les eleccions espanyoles a Catalunya. Això és votar en clau catalana?

La ironia més escandalosa, però, va a càrrec del PP. La dreta conservadora i espanyolista vol  destruir el model d'immersió lingüística que tenim a Catalunya. Qui pot ser més hipòcrita per demanar el vot en clau catalana? O es defensen els interessos de Catalunya o els d’Espanya. Optar per tots dos i continuar dins d’Espanya no beneficia a Catalunya. Comporta deixar part de les quotes de poder catalanes a favor d’Espanya. Això es tradueix altra vegada en dèficit social i, per tant, menys benestar per a Catalunya. En tot cas, el PP no defensa els interessos de Catalunya, defensa els d’Espanya. Això és votar en clau catalana? Una partit de la mateixa família política que va perseguir i silenciar qualsevol símbol o manifestació d’identitat catalana quasi bé quaranta anys és votar en clau catalana? 

Darrera una campanya electoral

Una altra vegada en campanya. Les rutines prèvies a les eleccions espanyoles prenen protagonisme als mitjans de comunicació. Enquestes, declaracions, debats, mítings… Seran dies de gran intensitat política tant per als candidats com per als electors. I per molts, també, seran dies de “teatro del bueno!”, com va dir un portuguès. Encara avui hi ha qui es pregunta per a què serveix una campanya electoral. I amb la falta de crèdit de la política, només cal dir que les campanyes electorals són percebudes com una síntesi d’un espectacle preparat, artificial i ben escenificat, en el qual tenir bona imatge i fer bons discursos és el més important.

Doncs bé, una campanya electoral és molt més que tot això. Raymond D. Strother diu que una campanya és un vehicle o un mecanisme per a transmetre un missatge. Però es tracta d’un vehicle complex que conté molts instruments: el candidat, el programa, la publicitat, les activitats, la imatge, etc. Aquests elements formen part de la campanya i s’han de coordinar correctament per transmetre un missatge als seus destinataris. Un missatge que, alhora, ha de ser un constant diàleg mutu amb la ciutadania.

Una queixa general és que durant quatre anys la classe política només defensa els seus propis interessos. Si és així, hem d’aprofitar aquestes dues setmanes de campanya per veure el nostre candidat en algun acte proper a casa i intercanviar opinions. No creieu? Una altra queixa general és que en aquest període de temps només ens intenten vendre la moto. Doncs aprofitem per informar-nos de quina moto és per tal de votar la que estigui en millors condicions, o bé, la moto menys dolenta. No creieu?

La campanya electoral que va convertir el republicà Dwight Eisenhower en president dels EUA al 1952 va canviar el cicle de les campanyes electorals. La televisió es va convertir en el centre de la campanya. Va ser el preludi de la televisió com a canal d’expressió política dins de les campanyes electorals. Des d’aleshores fins avui la imatge ha valgut més que les mil paraules que ha ofert la ràdio. Els mitjans de comunicació, en general, han contribuït a donar molta importància al candidat i a la seva imatge. Els votants no avaluen el seu vot segons el programa com a finals del segle XIX, sinó que tenen en compte les opinions dels líders i el que veuen per televisió, modificant les actituds de les persones en els diferents processos electorals. Percebem les campanyes com un espectacle on nosaltres som els espectadors. Hi estic d’acord. Però les campanyes també són diàleg i informació entre candidat/partit i electors. 

Vull acabar remarcant que l’argument sobre si les campanyes només són dues setmanes és qüestionable. I no ho estic dient en el sentit que hi ha un període de precampanya anterior que també es podria computar com a campanya. Ho dic en el sentit que al darrera hi ha el fruit de l’esforç d’un equip que porta mesos treballant i concentrant-se per al dia de la cita electoral. No vull ser l’advocat del diable, ni molt menys. Solament intento posar de manifest que darrera una campanya hi ha una plantilla que creu en la política i treballa per a què el seu partit tingui el millor escenari possible per treure bons resultats i desenvolupar un projecte polític.

Inseguretat ciutadana a Arbúcies?

Amb la crisi econòmica s’ha parlat molt d’inseguretat ciutadana. Arbúcies no ha estat l’excepció però se n’ha parlat fent una mala interpretació del concepte. No podem parlar que hi hagi inseguretat ciutadana. Més aviat hauríem de pensar el contrari, és a dir, que hi ha més seguretat perquè el cos de policia local s’ha incrementat als últims anys, malgrat que la seguretat no depengui del nombre de policies que hi pugui haver.

Si dic que a Arbúcies no hi ha inseguretat ciutadana és perquè aquest concepte es mesura pel grau de criminalitat, és a dir, el nombre de morts violentes. Quants assassinats hi ha hagut al nostre poble en els últims 20 anys? Cap. No hi ha hagut criminalitat i per això no hi ha inseguretat ciutadana. Potser aquest exemple sembla molt exagerat però és una manera de definir bé i clar el concepte.

Com a tot arreu hi ha petita delinqüència en forma de robatoris i petits furts, però això no vol dir que hi hagi inseguretat ciutadana. Ciutats com Medellín (Colòmbia), Ciudad Juárez (Mèxic) o Sao Paulo (Brasil) on hi ha els índexs de criminalitat més alts del planeta, i a on moltes vegades hi ha més d’un centenar de morts violentes al mes, sí que hi ha inseguretat ciutadana. A Arbúcies podem passejar pel carrer a l’hora que vulguem que la nostra integritat física no perilla. I si algú pensa que els responsables de crear aquesta inseguretat ciutadana és la gent diferent a nosaltres va equivocada. Podem passejar per Arbúcies amb tota seguretat a qualsevol hora del dia tant si ens creuem amb gent blanca com negra, siguin cristians o musulmans.

Pot semblar una barbaritat que faci aquest tipus de comparacions però és per posar de manifest que Arbúcies és un poble tranquil. Per tant, aquesta percepció d’inseguretat ciutadana que alguns partits diuen que hi ha a Arbúcies és falsa. No hi ha inseguretat ciutadana pel sol fet de no conèixer cap habitant d’Arbúcies pel carrer durant alguna hora tardana del dia. Ens hem de mentalitzar que la gent diferent a nosaltres no duen bombes ni pistoles sota la roba. Si en portessin sí que hi hauria inseguretat ciutadana, però no en porten.

Per tant, la discussió de fons no ha de girar entorn a una percepció que no existeix, sinó al model de convivència que volem al nostre poble. Un model de convivència basada en la cohesió social de les persones i la integració dels diferents col·lectius culturals. Un model de convivència basada en augmentar el cos de policia local no farà la vila més segura. Per tant, no hi ha inseguretat ciutadana i no estem davant un problema de seguretat, sinó de cohesió social i igualtat entre les persones.