Així va anar a Islàndia

  

Unes setmanes enrere vaig llegir-me el llibre “Islàndia, revolució sota el volcà” del periodista Xavier Moret. Em limito a acabar un resum que havia començat. L’erupció del volcà Eyjafjallajökull al 2009 va posar Islàndia al mapa europeu, però no resumiré la història volcànica del país. Centraré els esforços a resumir, en forma de relat economicista, la kreppa (catàstrofe) islandesa de la tardor del 2008. La crisi que va tenir lloc fa quatre anys va tenir in escàs ressò als mitjans de comunicació europeus. En ressaltaré els aspectes més importants i les mesures que va adoptar el govern després de la pressió ciutadana com a elements exemplars de democràcia directa.

L’any 2008 Islàndia es va quedar amb el fum dels volcans però sense la caixa dels bancs. La revolució silenciosa començava i de mica en mica el poble islandès anava prenent decisions exemplars per castigar els responsables de la crisi: els BuyKings (milionaris islandesos) i la banca. Aquest país d’uns 320.000 habitants, des de les privatitzacions dels anys vuitanta, es basava en una economia liberalitzada amb una renda per càpita molt alta i una pressió fiscal baixa.

 

Quin paper van jugar els bancs islandesos davant la crisi?

Els bancs oferien crèdits barats per finançar entre el 90% i el 100% de l’obra. Fins i tot el 2006 començaren a oferir crèdits en divises estrangeres amb interessos molt baixos. Amb tot, el preu dels habitatges va augmentar. Al 2007 els islandesos estaven construint més del que necessitaven per als propers anys. Les dades abans de l’esclat de la bombolla immobiliària eren alarmants: els tres principals bancs d’Islàndia (Glitnir, Landsbanki i Kaupthing), privatitzats al 2001, tenien un deute extern que excedia sis vegades el PIB islandès i equivalia a uns 160.000€ per habitant. La reserva bancària de divises era molt petita. A la tardor del 2008 la inflació i l’atur van augmentar, la moneda islandesa es va devaluar entorn d’un 60% i la borsa es va enfonsar. Les tres entitats bancàries que acumulaven el 90% de l’activitat financera del país van perdre pràcticament tot el seu valor. La devaluació de la moneda islandesa va ser positiva per l’exportació, però perjudicial per la gent que pagava les seves cases amb crèdits en divises estrangeres. El consum també se’n va ressentir.

 
Quines mesures van adoptar el govern islandès i el FMI?

El banc Kaupthing va ser nacionalitzat i els altres dos van ser intervinguts per l’Estat. El govern va sol·licitar ajuda al FMI, que va aprovar un préstec de 2.100 milions de dòlars, amb un altre de 2.500 milions a alguns països nòrdics. Islàndia va haver de ser rescatada pel FMI, que va aplicar les mesures habituals: salaris baixos i impostos alts, reduint el poder adquisitiu dels islandesos i l’Estat del Benestar.

 

I el poble?

La Revolució de les cassoles va prendre cada vegada més força. Pacíficament, cada dissabte es reunien a la plaça del Parlament a Reykjavic nombrosos manifestants que demanaven la dimissió del govern, còmplice dels financers que havien dut el país a la ruïna. Un ciutadà, durant les protestes, va escalar la façana del Parlament per plantar la bandera de Bonus, la cadena de supermercats més famosa d’Islàndia. El porc rosa de Bonus va convertir-se en l’emblema de la protesta. Les manifestacions del 2009 van pressionar el govern per a què dimitís. Es convocaren eleccions per al 25 d’abril del 2009. Finalment es va instaurar un nou govern amb una presidenta lesbiana. El nou govern va destituir el governador del Banc Central (anteriorment alcalde de Reykjavic  entre 1982 i 1991, primer ministre entre 1991 i 2004, i ministre d’assumptes exteriors entre 2004 i 2005), es va obrir un procés judicial contra el primer ministre i  es va dictar una orde d’arrest internacional contra l’expresident del banc Kaupthing, detingut a Londres al març del 2011. Aquestes mesures van simbolitzar la caiguda de l’antic règim islandès.    

Després que el govern acceptés un acord amb Anglaterra i Holanda per retornar uns 4.000 milions d’euros, que els ciutadans d’aquests països havien dipositat en bancs islandesos i que havien perdut arran de la crisi del 2008, els islandesos van recollir firmes per a celebrar un referèndum, al març del 2009, on el NO va triomfar. Un segon acord més favorable també va ser rebutjat a l’abril del 2011 ratificant que molts ciutadans es negaven a pagar els errors dels seus corruptes banquers i dels còmplices polítics. 

A l’abril del 2011, en el marc de la pressió pacífica de la ciutadania, el Parlament va nombrar una Assemblea Constituent per a què redactés una nova constitució que substituís l’actual. S’elegiren 31 ciutadans sense afiliació política, avalats per un mínim de trenta firmes. El Parlament islandès va avalar aquesta constitució sortint de l’Assemblea. La primera vegada en la història que una constitució es renova d’aquesta manera. Com se’n diu? Democràcia directa i participativa!  

Cartells i espots del #25N: ICV-EUiA

 

 

Cartell
  
· Segueix el mateix patró que el cartell de campanya de les passades eleccions catalanes. Un cartell en blanc i negre del candidat. Dues diferències: 
 

1)  La imatge de Joan Herrera és més propera, en primer pla i bastant de perfil. El cartell per a les eleccions catalanes del 2010 mostrava una fotografia frontal de Joan Herrera fins als genolls.

 

2)  El lema I tant si podem no queda ressaltat en color verd. A les eleccions del 2010 el lema Verd esperança, solucions d’esquerra apareixia al mig del cartell amb el fons verd.

 

 

· Els colors blanc i negre del cartell ressalten el logotip de la formació política en color verd corporatiu. D’aquesta manera s’ha deixat de ressaltar el lema per remarcar el logotip. En part, també prioritza la marca política enfront del candidat.

 

· Si Artur Mas es comparava amb Moisès, la imatge pensativa de Joan Herrera és semblant a la d’un filòsof grec. Potser Aristòtil?

· El ulls del candidat estan lleugerament inclinats en direcció ascendent i mirant l’horitzó. Imagina com hauria de ser el dret a decidir que la societat catalana ha d’exercir. Però un dret a decidir més enfocat en l’eix social que en el nacional.    

· El lema reafirma, per si ningú li havia quedat clar, la voluntat del poble català a decidir: I tant si podem!. Respon al context de negació absoluta del dret a decidir per part de l’Estat espanyol i altres poders fàctics.

· El lema incorpora dos petits eslògans per reforçar-lo: Dret a decidir sí. Drets socials també!. Acaba en signe d’exclamació perquè en aquestes eleccions no està en joc només les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó el futur en polítiques i drets socials.  

· Incorpora referències a les xarxes socials d’ICV-EUiA (Twitter i Facebook) així com el web des d’on es pot seguir la campanya del candidat.

 

Espot

 

· Amb la mirada frontal a la càmara Joan Herrera intenta establir una relació directa amb el votant. Aquesta relació també és present als espots electorals del PSC.

· El color blanc, molt utilitzat aquesta campanya pels partits, i l’aparició en solitari del candidat assegut a una cadira posa de rellevància el què està en joc en aquestes eleccions. Ho expressa amb sinceritat i d’una manera seriosa per accentuar el caràcter important de les eleccions.

· El discurs està centrat en aspectes socials, bàsicament en aquells àmbits que han patit més les retallades del govern de CiU: salut i educació.

· El candidat contrasta la seva opinió amb el discurs i propostes conservadores que s’han adoptat fins ara. Considera que la conjuntura econòmica actual no és una crisi sinó una estafa, o bé que no creu en rescatar els bancs i no ajudar les persones. S’ha de distanciar al màxim d’altres propostes polítiques més properes a l’statu quo.

· L’espot només menciona el dret a decidir al final. Es tracta d’un fet bastant excepcional ja que la resta d’espots que s’han analitzat (CiU, PSC i PP) han remarcat molt el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions. I han posat èmfasi a la qüestió nacional. En canvi, ICV-EUiA només fa un petit apunt al final de l’espot sobre aquest assumpte: [...] Per cert, tenim tot el dret a decidir.

· En cap moment el candidat manifesta el seu posicionament sobre l’exercici del dret a decidir. Ni rastre de mots com federalisme, independència, Catalunya, etc. Cal dir que tampoc ha declarat públicament durant aquesta campanya la seva preferència ni la de la formació política. Cal dir que tradicionalment ICV-EUiA ha defensat posicions federals amb l’Estat espanyol. I en el cas d’un referèndum?

 

 

Cartells i espots del #25N: PP

 

 

Cartell

· Globalment no fuig de la composició tradicional dels cartells electorals. Una fotografia amb la cara de la candidata amb el lema de campanya sota la seva fotografia. A diferència de Pere Navarro, la fotografia té només una extensió de mitja pàgina i està situada a la part superior del cartell. En canvi, el retrat del candidat socialista ocupa dos terços de l’espai i està ubicat més aviat a la part inferior del cartell.  

· En contrast amb el cartell del PSC hi ha dos aspectes a remarcar. D’una banda, la fotografia d’Alicia Sánchez Camacho està feta des d’una perspectiva més allunyada que la de Pere Navarro. Aquest propòsit està estretament lligat amb els agressius trets bucodentals  de la candidata. De l’altra, el lema està posicionat sobre el color corporatiu del PP (el PSC utilitza un fons blanc). El color blau cel del partit afavoreix que el logotip pugui aparèixer al cartell de forma natural sense considerar-se forçat. Per tant, dóna més facilitat al votant desorientat a identificar el lema i el partit al qual pertany el cartell.

 

· Una anècdota: la senyera al logotip del PP. Mai anteriorment els populars havien incorporat una senyera al seu logotip. I un altre detall, és la primera campanya electoral que el Partit Popular de Catalunya canvia el nom per anomenar-se Partit Popular Català. Aquestes dues modificacions al logotip van tenir lloc després del congrés que celebraren a la primavera.

· El lema Catalunya sí, España también té un doble propòsit. En primer lloc, deixar clar l’hipotètic doble sentiment que comparteix el PP quant a la qüestió nacional: l’espanyol i el català. Es pot ser català i espanyol alhora. A més és una clara defensa d’una Catalunya dins una Espanya unitària. En segon lloc, el lema és bilingüe per una raó estratègica del vot. El PP representa el nacionalisme espanyol pur i dur, però al mateix temps sap que ha de suavitzar el to per conservar aquells electors que podrien optar per votar el PSC o Ciutadans. Des de la irrupció de C’s a les eleccions al Parlament del 2006, els populars han exagerat exponencialment el bilingüisme en els seus discursos, és a dir, han fet ús de la llengua castellana molt més sovint. Una característica de Ciutadans és que han nascut amb aquest bilingüisme i el PP l’ha hagut d’adaptar estratègicament.

 · La senyera catalana amb el dors de la bandera espanyola situada sota el lema, reforça aquesta idea del doble sentit de pertinença a Espanya i Catalunya explicat al punt anterior.

· El nom de la candidata figura al córner superior dret de la fotografia. Aquesta decisió respon a una qüestió del grau de coneixement del candidat. CiU no va emprar aquest recurs perquè Artur Mas ha estat candidat de la federació des de les eleccions catalanes del 2003. De fet, és el polític més conegut per la societat catalana. Alícia Sánchez Camacho és candidata del PP des dels comicis al Parlament del 2010. Cal recordar que el candidat popular a les eleccions del 2006 encara era Josep Piqué. I en el cas d’ERC, les raons són pràcticament les mateixes. Oriol Junqueras va ser elegit president del partit fa poc més d’un any i es presenta per primera vegada a unes eleccions catalanes encapçalant la llista republicana.     

 

Espot

 

 

 

· L’espot entén perfectament el tema sobre el qual gira aquesta campanya electoral (el fet nacional) fidelitzant el paper que ha de seguir el PP.

· La forma còmica en la qual s’ambienta l’espot no és casualitat. El vídeo realitza un símil amb una sèrie de dibuixos animats. En certa manera el vídeo busca ridiculitzar el debat sobiranista amb l’objectiu d’expressar el caràcter infantil del nacionalisme català. És semblant a una sàtira política. Els colors blanc i negre de l’espot ajuden a interpretar l’escenari fosc, terrorífic i totalitzant d’una Catalunya independent.  

· El PP a Catalunya és una sucursal del nacionalisme espanyol i conservador de Madrid. Té un discurs clarament d’atac directa contra el catalanisme en general. Les instruccions que ha rebut des de Madrid per desenvolupar la campanya de la por les ha aplicat com marcava el guió. La política-ficció que exposa a l’espot descriu el pitjor dels escenaris possibles l’endemà de la independència. Sap que el suport a la independència l’11 de setembre va deixar de ser latent per convertir-se en un fet del tot visible.  

· El color blanc inicial del vídeo pren un significat diferent de l’espot electoral del PSC, per exemple. Els populars pinten un fons blanc darrera una bandera estelada i amb el text El primer dia de la Independència de Catalunya per advertir el receptor del què pot succeir en un hipotètic estat independent: el malson de l’independentisme. Però bàsicament el color blanc és per transmetre la idea que darrera del símbol independentista no hi ha res. És buit. Traduït en el terreny polític: no hi ha fonament jurídic per separar-se d'Espanya.

· Es posa de manifest l’actitud d’un nacionalisme ètnic del segle XIX. El PP ha de posar en contradicció els catalans i catalanes que tenen un cognom d’arrel castellana per fer-los dubtar sobre una suposada catalanització per part de l’administració del nou estat independent. Bé, quelcom semblant, però a l’inversa, a les declaracions del ministre Wer: espanyolitzar els alumnes catalans.

 

    

Cartells i espots del #25N: PSC

  

Cartell

· Pere Navarro no parteix les aigües del Mar Roig per la meitat com Moisès. Simplement es queda al mig. Entre les dues aigües. Ni fred, ni calor; ni blanc, ni negre; ni centralisme espanyol ni independentisme català: Federalisme, l’alternativa sensata. En aquest cas, el lema parteix d’un judici moral creat a partir de la divisió entre els partits a favor del dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA, SI) i els que no ho estan (PP, C’s). Potser l’eslògan alternativa sensata, utilitzat ja en precampanya, està pensat a partir del rèdit electoral, reflectit a les enquestes, que CiU està administrant amb una imatge sensata d’Artur Mas després de la manifestació de l’11 de setembre.

· Ressalta la paraula federalisme com una manera de demostrar que el PSC, en temps d’esplendor independentista, s’atreveix a defensar sense complexos una redefinició territorial que no és majoritària. Valors com el coratge podria ser una interpretació. En certa manera la intenció és exagerar la integritat dels posicionaments federalistes del PSC. I un petit detall, la paraula decideix escrita al cartell també pretén explicar que el dret a decidir no està limitat exclusivament a un model d’estat independent o a un de centralitzat.   

· Els colors corporatius tenen el seu paper en la comunicació política. El roig històricament s’ha vinculat amb els partits d’esquerra, ja siguin socialdemòcrates, socialistes o comunistes. I el color taronja s’ha associat al centre de l’espectre ideològic. Ni d’esquerres, ni de dretes. La paraula federalisme comença escrita en color vermell i acaba sent  pintada de taronja. La combinació de tots dos colors fa pensar que el PSC busca una imatge més assenyada i sensata.

· Esmenta expressament el nom de Pere Navarro ja que no fa ni un any de la seva elecció com a primer secretari del PSC. Per tant, no és molt conegut encara per la ciutadania. No té molta experiència mediàtica en l’àmbit de la política nacional. Per això necessita que la gent el conegui per millorar la seva notorietat i que es reflecteixi a les enquestes. Un primer pla d’ell mateix és idoni.

· Tampoc és casualitat que el front de la fotografia de Pere Navarro quedi tallat. Possiblement l’efecte buscat és transmetre al votant que el federalisme sempre el tindrà a la ment i no caminarà cap a la deriva d'un dels dos extrems (independentisme català o centralisme espanyol). I que al cap només hi té el seny i actuarà exclusivament en aquesta direcció.

· Incorpora una sol·licitud explícita del vot (Vota socialistes) que apareix al córner inferior esquerra de la fotografia de Pere Navarro. CiU, en canvi, incorpora un petit eslògan: fem-ho possible. A diferència dels socialistes, els convergents ofereixen una voluntat de canvi de marc polític nacional. En altres paraules, el vot servirà per recollir l’esperit de l’11 de setembre (La voluntat del poble) i enfocar el procés d’autodeterminació. Pren un sentit ampli que va més enllà de demanar el vot.

 

Espots

 

· En aquesta ocasió el PSC presenta tres espots diferents. No em centraré detalladament en cada un d’ells, però sí que exposaré els punts més generals que tenen en comú els tres vídeos. Els tres espots volen prioritzar el federalisme com a dret a decidir i també la dimensió social (per exemple, l’educació), situada en un segon pla en aquesta campanya electoral.

 

· Els dos personatges que discuteixen són un representació d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho. De fet, els dos extrems que suggereix el PSC. D’una banda, el nacionalisme català i, de l’altra, el nacionalisme espanyol. Per exemple, la persona que interpreta el paper de la líder popular és molt semblant, físicament, a l’Alicia Sánchez Camacho de la realitat.
 

· La confrontació entre els dos personatges que discuteixen descriu clarament dos pols oposats. Davant aquesta polarització, ¿qui es manté al mig? Pere Navarro. La posició cèntrica del candidat expressa el to de la serenitat, la conciliació i l’equidistància: el federalisme, l’alternativa sensata i sense conflictes (recordo que ell no busca confrontació amb cap dels dos personatges figurants).

· La discussió inicial entre Mas i Camacho pren protagonisme, no obstant, de mica en mica, va desapareixent la seva presència i les seves veus. Aquest efecte sonor i visual d’impàs fins a l’aparició de Pere Navarro en primer pla pretén aportar la sensació que la política del futur és deixar de banda les discussions superficials que no aportaran solucions. S’ha de buscar el consens i diàleg entre Catalunya i Espanya, i sobretot, entre les persones.    

· Igual que al cartell apareix a primer pla. Un dels objectius és donar a conèixer Pere Navarro. Aquesta prioritat estimula que el candidat sembli que parli de tu a tu amb el votant mentre explica el missatge i les propostes que vol transmetre. Pere Navarro apareix anunciant el seu nom, projectant un efecte mutu amb l’elector, és a dir, com si Pere Navarro i el votant s’acabin de conèixer. Busca complicitat i sinceritat amb la seva mirada per tractar una cosa seriosa: federalisme.

· El fons blanc de puresa està fet amb tota la intenció. Cap element extern al candidat ha de distorsionar la figura de Pere Navarro. Només ell ha de ser el protagonista. No necessita cap poble al darrera, com l’espot d’Artur Mas, perquè no defensa un estat propi com aclamava la ciutadania l’11 de setembre. A més, la seva figura s’ha de ressaltar per donar-la a conèixer.

  

Cartells i espots del #25N: CiU

 

 

 

Una altra vegada campanya electoral. No han passat quatre anys, sinó dos. El fracàs del president Artur Mas amb el “pacte fiscal” i la força de l’11 de setembre han ocasionat les eleccions anticipades del #25N. La qüestió fonamental d’aquesta campanya és el debat nacional i les relacions entre Catalunya i Espanya. Aquests dies estaran plens de rituals i parafernàlies polítiques dins una campanya electoral diferent a les viscudes anteriorment.

 

No pretenc articular una discussió entorn la funció i la utilitat de les campanyes electorals. Ja vaig escriure l’article Darrera una campanya electoral en referència a aquest tema. L’objectiu és realitzar una descripció global d’alguns elements presents als cartells i espots electorals que els partits polítics utilitzaran durant aquesta campanya, tinguin o no representació parlamentària. Durant els propers dies de campanya aniré penjant gradualment els diferents cartells i espots seguint un ordre determinat pel pes que cada partit té al Parlament. Poso de manifest, des de bon començament, que molts elements s’escaparan de l’anàlisi, però intentaré que els principals trets hi estiguin reflectits.  

 

 

 

 

Cartell

 

· El debat d’aquestes eleccions és identitari. La dimensió social també és important però ha quedat relegada a un segon pla, i aquest fet ha afavorit immensament el partit del Govern, CiU, que ha vist com les retallades no causen, de moment, cap daltabaix a les enquestes. El lema de la federació és La voluntat d’un poble. Té un caire estrictament identitari i respon a la lògica del dret a decidir fonamentat en la voluntat popular i l’esperit de la Diada Nacional (#11s2012).

 

· CiU deixa d’utilitzar la paraula Catalunya, que havia estat present a tots els seus lemes de campanya en unes eleccions catalanes.

 

· El cartell incorpora unes tímides estelades, quasi amagades darrera del candidat Artur Mas, enmig d’un mar de senyeres. La federació frega la majoria absoluta a les enquestes i això té un preu: el preu de la moderació. El cost és no incorporar més estelades dins el cartell per tal de no perdre vots en l’electorat més conservador i menys nacionalista de la federació. La imatge moderada i assenyada del President no es pot veure afeblida en aquestes eleccions històriques posant més estelades al fons del cartell electoral.

 

 

 

· La controvèrsia del cartell és el retrat bíblic d’Artur Mas. L’opinió pública i les xarxes socials l’han comparat amb Moisès i la partició de les aigües del Mar Roig. Artur Mas s’erigeix com el gran líder i “salvador de la pàtria” amb els braços estesos i un poble de fons que el segueix amb senyeres. Visualment, és el poble qui està al darrera del candidat, no al revés. D’acord que Artur Mas tindrà un gran majoria després de les eleccions, potser absoluta, però tenint en compte l’esperit de l’11 de setembre, el poble és qui hauria d’anar al davant. Es tracta d’un cartell que recorre a l’heroïcitat individual del candidat. Potser un error si partim de la base que la classe política, abans de l’11 de setembre, sempre ha estat a una distància enrere de la voluntat del carrer. És més, ha estat la societat civil qui ha fet replantejar el full de ruta per a Catalunya als nostres representants polítics.

 

· Un altre detall del cartell és la salutació d’Artur Mas amb els dos braços ben oberts i saludant només amb els quatre dits. Simbòlicament, representen les quatre barres de la senyera. Però és una instantània calcada al dia que Artur Mas va tornar de Madrid de la reunió amb Mariano Rajoy sobre el “pacte fiscal”. Va tornar amb les mans buides i evidentment no li va quedar cap altre remei que recórrer al patriotisme tàctil i saludar d’aquesta manera a la multitud que l’esperava a la plaça Sant Jaume.

 

 

Espot

 

 

 

 

· Amb una perspectiva general, Artur Mas apareix a un lloc desconegut que no identifiquem. No hi surt un paisatge que podem ubicar geogràficament. És un escenari abstracte. Hi ha unes caixes de cartró apilonades o uns dics cúbics desordenats al darrera d’Artur Mas. Si són caixes de cartró el significat està clar: algú està de trasllat, és a dir, marxa d’un lloc (Espanya) per instal·lar-se a un altre (Catalunya) on construeix una llar nova. Tant si són caixes de cartró com dics, són la il·lustració gràfica d’Un camí on encara no hi ha res decidit que Artur Mas menciona al vídeo. La qüestió és que sembla un escenari derruït i per construir. Possiblement són les estructures d’estat per configurar i decidir. El desordre d’aquests elements de fons representen l’escenari polític actual basat en el setge polític espanyol sobre Catalunya.

 

· Aquestes caixes de cartró o dics també es poden identificar amb una terra erma, o bé es refereixen al congost que tant Artur Mas com Jordi Pujol han anomenat alguna vegada a les seves aparicions públiques. Aquesta terra erma és la que hem de cultivar amb l’esforç de tots. Les caixes de cartró o dics queden substituïts per una multitud de persones onejant senyeres que aplaudeixen Artur Mas. Després del congost no trobem un pedregar, sinó un poble cohesionat. Aquella terra erma que vaticina Madrid s’ha convertit en fructífera i ara és la nostra terra, és a dir, la de tots els catalans.

 

· Al principi, Artur Mas apareix completament sol. Cita que el camí l’hem de recórrer tots junts. Per això, a mesura que el vídeo va avançant, hi apareix gent al darrera, que representa ser el poble de Catalunya. D’aquesta manera es farà front comú per contrarestar la campanya anticatalana executada des de Madrid amb la col·laboració d’alguns partits catalans.

 

· La poca claror inicial de l’espot s’ha d’entendre com el començament d’un nou dia. L’escena és l’endemà de les eleccions a trenc d’alba, quan ens hem de posar a treballar. El sol és naixent. És l’inici del camí per recórrer a partir de les passes de Catalunya i amb la voluntat d’un poble.

 

· Pel que fa la música de fons, hi ha un piano desmarcat de la resta de violins que l’acompanyen. Aquest piano flueix de manera tranquil·la i lenta. És un piano en sintonia amb la solitud del ritme de les passes d’Artur Mas. El tempo musical s’accelera quan hi apareixen els colors d’una senyera. Llavors el piano lent del principi toca de forma alegra i amb empenta. La senyera dóna més color a la imatge del vídeo i al tempo de la música.

 

· L'espot és una declaració d’intencions que el programa electoral de CiU no reflecteix. El programa electoral de CiU no menciona EXPLÍCITAMENT i de forma CLARA aconseguir la independència absoluta respecte l’Estat espanyol. I aquest matís té a veure amb el nombre d’estelades que apareixen tant al cartell com a l’espot de campanya i obeeix, com he esmentat anteriorment, a una estratègia política.

 

 

 

El PSC, entre l’espasa i la paret

  

La política espanyola s’ofega en la concòrdia (i la catalana, per algun partit polític, també). Ara sí, ara no. Veiem dos exemples:

1) La Constitució espanyola s’ha considerat, durant molts anys, immutable per alguns, però deixa de ser-ho quan aquests mateixos (PP i PSOE) pacten per canviar-la sense fer soroll. És de pedants que el PP avui torni a defensar la immutabilitat d’allò que consideren el gran consens de la Transició.

Rubalcaba i Rajoy

2) Quan el PSOE arriba al govern espanyol no hi ha, en la praxis política, cap símptoma de vida pròpia federalista, però quan està a l’oposició i ha de marcar distància i perfil propi respecte el PP, els federalistes rebroten de sota les pedres. El PSOE ha fet tard, és contradictori defensar un estat federal després de la manifestació independentista de l’11 de setembre. Va tenir la seva oportunitat amb el govern de Zapatero i la idea de l’Espanya plural, però li va mancar convertir la voluntat política en una decisió de país.

Només he posat dos exemples. En podria posar més. El cas és que el desconcert general que estan protagonitzant els partits polítics espanyols (i reitero, algun de català) després de la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, està arribant a cotes molt altes de poca coordinació interna, poca professionalitat i, el que és pitjor, d’una mala interpretació de la realitat catalana. Tot sembla que hagi de dependre de cap a on bufi el vent.

 

A. Pérez Rubalcaba

Si ara Rubalcaba beneeix el federalisme un cop consensuat amb els barons (El Periódico, 25-09-12), ¿què ha estat beneint el PSOE des de Felipe González?; ¿i quin és el paper del PSC dins el socialisme espanyol si l’aposta cap al federalisme l’ha hagut de consensuar el PSOE amb el sector jacobí i espanyolista (Bono, Ibarra, Guerra, Chávez, Felipe G., etc.) del partit? El PSOE sap que no pot trencar relacions i etzibar un cop de porta al PSC perquè Catalunya suposa vots a les eleccions espanyoles i suport al Congrés dels Diputats. Però el PSC hauria de posar punt i final al joc de La puta i la Ramoneta. Quan els hi ha convingut, Madrid; quan no, Barcelona.

L’aposta del PSC per la via federal és triar un camí cap al precipici. La societat civil i part de la classe política emprèn un altre camí. El PSC s’apropa a un diagnòstic de miopia política permanent. El federalisme comporta una fórmula d’encaix. I tot encaix significa una comprensió de les parts. En un mes, duem un pacte fiscal rebutjat i una manifestació independentista criminalitzada per Madrid. A Espanya no ens han comprès ni ens entendran mai. ¿Serà capaç el PSC de fer una reflexió profunda per comprendre si realment existeix aquest encaix? El proper 25 de novembre es presenten unes eleccions plebiscitàries. I el PSC, a partir d’ara, haurà d’elegir entre avançar cap a un acte democràtic basat en el dret a decidir sobre la independència de Catalunya, o bé formar part d’un estat espanyol ruïnós, caduc, autoritari i poc democràtic.

A partir d'ara, el relat

Recordo el cartell que portava un jove a la manifestació independentista de l’11 de setembre: “Duran diabòlic”. Sí, alguns missatges contra algú d’aquí i contra els de més enllà, però quasi sempre amb humor i ironia, fruit del to cívic de la manifestació: “A Espanya només per vacances”. Es va respirar allò que diu: “hi ha pancartes amb classe i classes de pancartes”. I la manifestació va donar exemple en aquest sentit. Hi havia pancartes amb classe, una forma de manifestar-se intel·ligent que dol molt més als qui no ens estimen.

Més enllà d’aquesta anècdota, l’actitud que adoptarà el govern espanyol envers Catalunya la sabem sobradament. Tothom es recorda del boicot al cava català. La confrontació política i la criminalització, mitjançant les amenaces de tot allò que estigui fora del cànon espanyol, serà l’arma fàcil que utilitzarà l’Estat espanyol per atemorir el poble català. Una arma, al mateix temps, que serà un error pels objectius d’aquells que volen preservar la unitat del regne d’Espanya. Lluny d’aconseguir el què es proposen, l’efecte serà just el contrari.

Què cal fer a partir d’ara? Els mitjans, després de la manifestació, es centraven en el repte de guanyar la batalla en el camp dels indecisos. D’acord. Però, com? Elaborant allò que en màrqueting i comunicació en diem un bon relat (“storytelling”). De raons a favor de la independència no en falten, però serà molt important que a partir d’ara es formuli un relat global per explicar el procés de creació de l’estat propi.

Les raons de tipus econòmic seran necessàries, però no suficients. L’espoli fiscal o el dèficit són factors molt importants per atraure aquelles persones que no sabrien què votar si es celebrés un referèndum per la independència. Seran les mateixes que acabaran de configurar una majoria més àmplia i més cohesionada a favor de la ruptura amb Espanya.

 

Però l’argument de pes que legitima la secessió de Catalunya té una naturalesa històrica. Per aquest motiu som una nació. L’espoli fiscal no és un assumpte de fa cinc anys quan va esclatar la crisi, sinó de tres-cents anys enrere, quan Catalunya va ser envaïda a través de les armes per les tropes borbòniques i posteriorment desposseïda de totes les llibertats polítiques, culturals i lingüístiques. El relat ha d’anar acompanyat d’una pedagogia sobre la nostra història com a poble sobirà, així com els orígens de la nació, la llengua pròpia, les tradicions... Aquesta serà la base sòlida que legitimarà la independència de Catalunya davant la comunitat internacional. Caldrà fer l’esforç de vincular emocionalment els indecisos al nostre passat. D’aquí en sortirà una voluntat col·lectiva més reforçada i, sobretot, més conscient del què volem ser, gràcies al què vam ser en un passat. És una qüestió de justícia.  

 

 

Artur Mas: de l’anècdota al rebombori

 

Aquests últims dies (o fins i tot setmanes) els mitjans de comunicació catalans s’han fet ressò de si el President de la Generalitat, Artur Mas, assistirà o no a la manifestació independentista convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per al proper 11 de setembre. En canvi, el passat 30 d’agost, m’assabentava per TV3 que Unió Democràtica de Catalunya (UDC) sí que es sumarà a la manifestació. No eren els de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) els independentistes? Els d’UDC s’han tornat rupturistes amb l’Estat espanyol? A què juga, en el fons, la federació convergent?

El trencaclosques encaixa quan s’analitzen algunes peces. A aquestes alçades, no es poden trobar més proves explícites del joc ambigu que està utilitzant CiU quan es tracta de temes nacionals o, altrament dit, de país. D’una banda, triar entre Espanya i Catalunya depenent de cap a on bufi el vent. De l’altra, intentar instrumentalitzar, per no dir tergiversar, el sentit d’una manifestació que porta per lema una consigna molt clara: Catalunya, nou estat d’Europa.

 

Artur Mas sap que la seva última carta de consens polític amb l’Estat espanyol (“Pacte fiscal”) s’ha de resoldre abans no acabi la legislatura. La seva gran aposta electoral l’ha de gestionar bé, ja que participar a l’acte secessionista organitzat per l’ANC durant la diada nacional significa posar en perill les poques possibilitats d’èxit amb el Govern de Mariano Rajoy. Des d’aquesta perspectiva, sembla ser bastant racional en termes de cost-benefici; però pot suposar una actitud massa partidista, deixant en segon pla, prioritzar els símbols i les reivindicacions que com a país estem commemorant cada 11 de setembre. És a dir, aquelles llibertats nacionals, culturals, lingüístiques... que teníem abans de la invasió espanyola de 1714.

L’11 de setembre la ciutadania sortirà al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. UDC estarà a la mateixa manifestació reclamant el “Pacte fiscal”, cometent el mateix error d’interpretació que Artur Mas feia fa uns dies. Per qui ens han pres? La manifestació serà independentista, no serà cap clam per al “Pacte fiscal”. Jugar tàcticament d’aquesta manera amb les reivindicacions nacionals de Catalunya significa no entendre les demandes de la societat civil. I si no hi ha aquesta comprensió per part d’aquells que ens han de liderar, vol dir que el seu lideratge flaqueja i no està ben cohesionat. Davant aquesta situació, ¿quin projecte polític hi ha a mitjà termini amb aquesta manca de lideratge?

 

 

2014, l’últim sopar? (I)

El darrer sopar per excel·lència més universal i prou conegut per la fe cristiana és el que narra l’Evangeli segons Sant Joan. El famós Sant Sopar és el moment en què Jesús de Natzaret anuncia que un dels Dotze Apòstols presents al sopar l’ha de trair. S’acaba complint la profecia. Segles més tard, i també en un banquet, Roger de Flor pateix la mateixa mala sort. El sopar entre bizantins i almogàvers catalans es converteix en una traïció. El mariscal Roger de Flor cau al parany de Miquel IX Paleòleg, emperador de l’imperi bizantí. I ometent la traïció de la Pau d’Utrecht de la Guerra de Successió, arribem als nostres dies, amb la incertesa de si el “pacte fiscal” (segons la terminologia convergent) o “concert econòmic” (segons la terminologia republicana) fa pensar en un escenari polític similar al de l’Estatut del 2006. Dins el joc polític, aquesta vegada qui traïcionarà a qui?  

A principis dels anys 90, amb la independència de Lituània, Letònia i Estònia, el “miratge bàltic” semblava ser el nostre mirall per conduir Catalunya cap a un procés democràtic d’independència. A dia d’avui, el nostre mirall europeu de referència és Escòcia. Catalunya i Escòcia són dues nacions que cada vegada tenen l’horitzó de l’emancipació nacional més a prop. Els escocesos tenen la data fixada pel 2014 i pot ser l’últim sopar al Regne Unit. Els catalans, per contra, estarem entretinguts amb el “pacte fiscal”, de manera que encara ens queda lluny celebrar l’últim sopar a Espanya.

 El “pacte fiscal” pot ser una prova més que la història es repeteix amb el pas del temps. ¿Els diaris tornaran a publicar una encaixada de mans entre Mas i un President del Govern espanyol com va passar amb l’Estatut del 2006? Tal fet suposaria una altra derrota per a les aspiracions de Catalunya, però també per CiU. Aquesta és l’última possibilitat que Catalunya té d’entendre’s amb l’Estat espanyol. Si fracassa el “pacte fiscal” només ens quedarà posar la directa i trencar definitivament amb Espanya. I en cas de què aquesta possibilitat esdevingui, CiU haurà de decidir, d’una vegada per totes, entre continuar sent una sucursal de Madrid o optar per la sobirania plena del Principat. Les enquestes del CEO mostren que un 51% de la població catalana votaria a favor de la independència si demà es celebrés un hipotètic referèndum. Cada vegada hem anat creixent més fins que ja hem obtingut la majoria. Sí, som majors d’edat i tenim dret a decidir.

 A aquestes altures, els convergents haurien de començar a preparar el terreny per un possible escenari davant el fracàs del “pacte fiscal”. Perquè si és així, hauran de triar entre l’espasa o la paret, o dit d’una altra manera, entre Espanya o Catalunya. Necessitem que un projecte no arribi a les expectatives marcades, per veure, clarament, que la independència és l’única solució política a la qüestió nacional catalana. Els catalans som així. L’Estatut del 2006 en va ser un exemple. A base de patacades els catalans n’hem après. Sóc de l’opinió que el “pacte fiscal” ens el podríem estalviar. Preferiria estar a la pell dels escocesos, però la imposició política de l’Estat espanyol no ho permet. En part perquè la democràcia sortint de la Transició espanyola és un evolucionisme del règim franquista. Fins i tot 34 anys després, si fracassa el “pacte fiscal”, el procés d’independència haurà de produir-se fora del marc legal espanyol.  

Xiulem Esperanza Aguirre

Esperanza Aguirre

Espanya sempre ha venut la idea que la transició política cap a la democràcia va ser modèlica. I que el sistema democràtic espanyol imposat és molt exemplar. Llavors ve quan algunes figures polítiques autoguardonades amb aquestes afirmacions queden en evidència. Les declaracions autoritàries d’Esperanza Aguirre sobre la final de la Copa del Rei no són gens modèliques. I encara menys tractant-se d’una presidenta autonòmica que es defineix com a demòcrata.

Les opinions barates d’Esperanza Aquirre han acabat d’encendre els ànims de bascos i catalans. De bon grat que no comparteix cap simpatia pel Barça o l’Athletic. Però això no l’autoritza a desqualificar la final de la Copa del Rei dient que “[...] el partit s'ha de suspendre i fer-se a porta tancada en un altre lloc". Escalfar l’atmosfera d’aquesta manera abans d’un Barça-Athletic no és un moviment tàctic gaire assenyalat. Bé, pel búnquer del PP és obvi que sí. I per desviar l’atenció del dèficit que arrossega la comunitat autònoma que presideix també. Però no és vàlid per a un partit on la festivitat i la reivindicació nacional formaran part de l’ordre del dia.  

Manifestació feixista

Qui també voldrà estar present a l’ordre del dia és La Falange i el Movimiento Católico Espanyol. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha autoritzat la manifestació d’aquests grupuscles feixistes i xenòfobs espanyols quatre hores abans de la final. La premsa els descriu com la ultradreta. D’acord, és políticament i periodísticament correcte anomenar-los així. Però també és utilitzar un llenguatge moderat i conservador. Els diaris no haurien de tenir por a descriure aquestes bandes com a feixistes. Senzillament és el que són perquè els que es manifestaran al dia del partit són els mateixos que ressuscitarien al dictador Franco. Això sí que és un ultratge a les llibertats i drets dels catalans i no les injúries a la bandera espanyola o a l’himne espanyol que Esperanza Aguirre defensa preveient la xiulada monumental que hi haurà al Vicente Calderón. L’actitud fexistitzant que prendrà la manifestació abans del partit sí que hauria d’estar tipificada com a delicte al codi penal. Xiulem a la Casa Reial i a l’himne espanyol, però mirem de fer-ho també pensant en Esperanza Aguirre.

 

#xiulemEspe